APRENDRE JUNTS, UN PROJECTE PER A L'EDUCACIÓ DE NENS DISCAPACITATS

"Aprenem Junts" és un programa que es desenvolupa en els períodes escolars; el primer any es va dur a terme el curs escolar 2005/06 i que abasta dos àmbits diferenciats però alhora complementaris de l’educació dels nens discapacitats. El projecte ofereix suport als educadors en el foment d’activitats d’aceptació i tolerància cap al món de la discapacitat, però també ofereix ajuda a tots aquells pares que volen comprendre millor quina és la realitat que viuen els seus fills i com afrontar-la

Àmbit educatiu

Col·lecció de recursos didàctics adreçats a sensibilitzar la comunitat educativa (alumnat, professorat i famílies) sobre els processos inclusius i d'integració de nens i nenes amb discapacitat, a les aules d'educació ordinària.

Àmbit social

El Projecte "Aprenem Junts" es reforça mitjançant una sèrie d'accions que potenciïn fora de l'àmbit escolar, els valors de respecte, tolerància, acceptació i empatia.

La iniciativa va néixer perquè actualment vivim canvis importants en la concepció de la discapacitat. Actualment la societat advoca per la diversitat, la integració i la inclusió en la societat de tots els ciutadans.

Per aquest motiu, s'exigeixen nous marcs de comprensió, noves actituds vers la discapacitat des del respecte a les diferències i a la igualtat d'oportunitats entre tots els ciutadans. El principal repte al qual ens enfrontem, és el de poder brindar a les persones amb discapacitat, les mateixes condicions d'educació, d’oci que els altres ja fa temps que disfrutem. En general el nostre objectiu primordial és oferir una certa qualitat de vida a aquells que ho tenen més difícil per les condicions en les que els ha tocat viure.

L'àmbit escolar, juntament amb el familiar, és l’ espai principal d'aprenentatge i creixement dels més petits; i per tant, és el primer espai en què s'han de desenvolupar els valors de solidaritat, tolerància i acceptació de les diferències individuals. Aquests valors són indispensables a l'hora d'integrar a les aules ordinàries l’alumnat que presenta necessitats especials en la seva educació. Per això, s’insisteix en la necessitat de sensibilitzar tots els alumnes pel respecte a la diversitat i també s’ha posat èmfasi en dotar-lo de les estratègies necessàries que li permetin ser un agent actiu, responsable, crític i compromès amb el seu propi desenvolupament i el del seu entorn. Els menors han de ser capaços de conèixer quina és la realitat que els envolta. Només així, es podrà fer desaparèixer el risc de l'exclusió que a vegades pateixen certs col·lectius i fer constar que el dret a la igualtat entre alumnes és una qüestió indiscutible.

El projecte és una iniciativa de la Fundació Iberostar, que treballa per l'assistència social i la cooperació per al desenvolupament, però de forma més concreta per a la inserció social de les persones amb discapacitat. Des de la Fundació es pretén, com ja s’ha dit, millorar la qualitat de vida d'aquestes persones i es dóna especial atenció a la qualitat de vida i d’aprenentatge que han de rebre els més petits.

La nova web de l’Associació disposa de tota mena d’eines educatives. Sense dubte, els protagonistes principals de la pàgina són els nens, els quals disposen d’infinitat de seccions (Fons d’ escriptori, felicitacions, jocs, contes,...) per aprendre jugant.

L’any 2008 arriba el Congrés Internet a l’Aula

Red.es organitza el Congrés d’Internet a l’Aula que es desenvoluparà on line entre l’abril i l’octubre del 2008 i presencialment els dies 26 a 28 de juny del 2008 en Quatre seus simultànies: Madrid, Barcelona, Santander i Granada. El Congrés es duu a terme en el marc del Programa Internet a l’ Aula (MEC/CNICE , Red.es y CCAA), dins l’àmbit de l’organisme “Serveis per a la Comunitat Educativa”

Aquest congrés es presenta com «una actuació de dinamització i formació per la comunitat educativa en l’ús de les TIC en els processos educatius». Entre les metes que es proposa aconseguir hi ha el fet de reconèixer la figura del professor com a principal agent de la innovació educativa a través de l’ús de les noves tecnologies, mostrar l’eficàcia de les TIC en la millora de l’aprenentatge dels nens i posar en contacte el conjunt de docents espanyols interessats en l’ús didàctic que poden oferir les TIC.

El congrés compta amb una pàgina web pròpia (http://www.congresointernetenelaula.es/) que inclourà tots els vídeos de les conferències, intervencions dels docents i tots aquells llocs web (blogs, fòrums...) que serviran de carta de presentació del congrés i on els centres educatius podran compartir informacions, idees, projectes i iniciatives dins del món de l’educació. Aquestes sessions virtuals tenen la finalitat de donar continuïtat a les sessions presencials.

El Congrés es presenta al públic en dues modalitats:

Com a congrés virtual, és a dir, com a fòrum, on els participants exposaran i podran compartir experiències relacionades amb les TIC a les aules i que a la vegada servirà com a mecanisme per a un aprenentatge conjunt entre els diferents professors durant els 6 mesos que dura el projecte (abril-octubre) via Internet.

Com a congrés presencial amb multiseus a quatre ciutats espanyoles (Barcelona, Granada, Madrid i Santander), on s’utilitzaran les TIC com a element d’interacció entre aquestes seus, contribuint així a una major participació de docents al llarg de les 3 jornades previstes (26, 27 i 28 de juny del 2008).

Objectius principals del Congrés Internet a l’Aula:

1. Afavorir l’ús de les TIC en l’àmbit educatiu

2. Facilitar l’apropament del docent a la Societat de la Informació i la
Comunicació

3. Reconèixer la figura dels professors com a principals agents de la
innovació educativa a través de l’ús de les TIC.

4. Destacar el recolzament que la tecnologia pot donar a la implantació de les mesures aprovades per la Llei Orgànica d’Educació.

5. Impulsar la realització d’ experiències de bona pràctica educativa.

6. Mostrar l’ eficàcia de les TIC en la millora de l’aprenentatge.

7. Posar en contacte comunitats de docents interessats en l’ús didàctic d’aquestes tecnologies.

8. Presentar les millors iniciatives per a la innovació a través de l’ús de
les TIC.

9. Promoure una reflexió generalitzada sobre la activitat docent i les
necessitats actuals en l’ educació.

Un regal de Nadal per a professionals de la comunicació

El Centre Knight per al Periodisme a Amèrica de la Universitat de Texas (Austin) posa a la venda una guia d’ alfabetització digital per a sobreviure i prosperar en l’era de la informació. Aquesta és la versió espanyola de ‘Journalism 2.0: How to Survive and Thrive, A digital literacy guide for the information age’, de l’ autor Mark Briggs

La guia, que és una inciativa del J-Lab I del Knight Citizen News Network, s’ha elaborat gràcies a l’Institut de Periodisme Interactiu de la Universitat de Maryland i és presentat pel seu autor com un manual pràctic, però amb suficients elements teòrics per entrar de ple en el món del periodisme digital.

“Internet ha estremecido los cimientos económicos de los medios tradicionales, pero además –en esencia– ha abierto a la sociedad, en general, y a los periodistas, en particular, nuevas posibilidades y formas de contar historias. De paso, ha roto el paradigma de la comunicación unidireccional de “nosotros hablamos, ustedes escuchan”. Pero esas nuevas formas de contenido requieren el desarrollo de nuevas habilidades”, afirma Guillermo Franco M. en el pròleg del llibre. I és així, Internet ens ha creat als nou professionals del periodisme nous formats per a dur a terme la nostra activitat, però molts dels professionals que ja fa anys que treballen en els mitjans tradicionals i, fins i tot nosaltres, no estem prou preparats per a desenvolupar aquesta nova manera de produir continguts informatius. Per això, aquest llibre s’erigeix com una eina indispensable per a velles i futures generacions de periodistes que no volen quedar encallats en el temps i que procuren estar al dia de les innovacions que es produeixen en el camp de les comunicacions.

La guia pot i ha de guiar a les organitzacions de professionals que estan redefinint el seu sol com a generadors de contingut i que no poden continuar sent només ‘fabricants de diaris’. A aquells professionals que no estiguin treballant en mitjans tradicionals els servirà com a guia d’autoaprenentatge i a les universitats; els servirà com a material didàctic i orientador acadèmic.

El llibre comenta explicant les característiques de la Web i altres conceptes bàsics del camp de la tecnologia (iPods i MP3, telèfons mòbils, memòries USB i de targeta, etc.) i defineix quin ha estat el seu impacte en el periodisme.

A continuació, l’autor ens ensenya a fer servir les eines que ens ofereix Internet per a dur a terme qualsevol labor periodística, per exemple: ens mostra nous mètodes per fer reportatges, com bloguejar, com reportejar notícies per a la Web, com fer gravacions digitals d’àudio i podcasts, com fer i manipular fotografies digitals, com gravar i editar vídeo per als reportatges o com escriure anotacions i veus per a acompanyar-los.

L’autor vol ensenyar a tots aquells que estiguin interessats a fer periodisme digital de veritat: “Si usted realmente desea aprender cómo hacer periodismo digital, lo hará... Este manual lo guiará a lo largo del camino, descomponiendo cada habilidad y cada tecnología en lecciones digeribles, que podrá usar inmediatamente en su trabajo. Es práctico, no conceptual. Usted podrá poner en práctica la habilidad el mismo día que lea sobre ella”.El libre es pot llegir perfectament com una obra totalment pràctic i útil. Els qui l’han llegit parlen d’ell com un ‘llibre de receptes’. Asseguren que quan el llegeixes tens ganes de parar un segon i probar alguna de les activitats que et proposa. Per exemple, convertir les cintes velles en arxius MP3, canviar el navegador predeterminat per Mozilla Firefox per ser més ràpid,etc.

Aquesta obra vol ensenyar-nos que cada vegada seran més buscats aquells periodistes que tinguin més d’un habilitat, el periodisme digital serà la opció més perseguida i les més emprada pels grans grups de comunicació. “Un buen reportero sería redefinido como aquel que es suficientemente bueno en cualquier medio”, conclou Meyer.

Aquesta versió en castellà pot contribuir de forma definitiva a tancar, o si més no, a fer més petita l’escletxa digital entre el periodisme dels països desenvolupats i els no desenvolupats. Però també servirà per acabar amb la barrera idiomàtica que ens aïlla del periodisme que es fa a Estats Units, cosa que permetrà als periodistes del país accedir al gran coneixement dels nord-americans sobre la comunicació i sobre la digitalització en general que els han fet la primera potència del món també en aquest àmbit.

El mètode periodístic: un mètode adequat per a l’educació?

Des de fa molt temps la creació de diaris no tan sols és una tasca de les redaccions periodístiques sinó de molt cursos d’educació secundària i fins i tot de batxillerat. Molts professors impulsen els alumnes a la creació de diaris durant l’exercici d’alguna assignatura. Els docents creuen que preguntar-se el què, el com, el perquè i el quan d’una qüestió és una bona forma d’ensenyar als seus alumnes i a la vegada una molt bona forma d’aprendre. A més, aquesta tasca permet també desenvolupar les habilitats comunicatives dels alumnes, les seves aptituds redaccionals, una actitud més crítica amb les coses, les seves ganes d’investigar i sobretot, d’estar actualitzat i conèixer què és el que passa al món i al nostre voltant.

Com deiem aquesta pràctica ha estat generalitzada durant el darrers anys a la gran majoria de centres escolar i augmenta cada curs. L’impulsor d’aquesta metodologia va ser Célestin Freinet, pedagog francès, que va introduir a mitjans del segle passat la confecció d’un diari a la es seves classes com un sistema per aprendre a treballar en equip i basat en incentivar l’interès dels alumnes per l’actualitat i la docència.

A la iniciativa del professorat s’hi ha sumat darrerament la d’algunes empreses periodístiques que a través de tallers o concursos posen a disposició dels centres escolars les eines perquè els alumnes puguin confeccionar la seva pròpia publicació.

Una de les iniciatives més conegudes arreu de la Península és la del País de los Estudiantes, un programa d’activitats lúdiques i didàctiques promogut pel diari El País i ENDESA que proposa als alumnes l’elaboració d’un diari amb un programa informàtic senzill i un de disseny. L’objectiu principal del País de los Estudiantes és acostar la premsa als adolescents i fer-los adonar de la importància social que tenen els mitjans de comunicació .

Internet ha canviat també les formes d’ensenyar i aprendre. Tot i que hi ha nombroses publicacions escolars en format imprès, el número d’edicions educatives per Internet les supera de llarg. La facilitat de crear un blog, contrasta amb la dificultat que té compaginar una publicació impresa, editar-la i dissenyar-la. Hi ha nombroses iniciatives educatives si es navega per la Xarxa. Algunes de les més destacades són El Planeta Educatiu o els premis Espiral. Però, d’altra banda, són molts els professors que opten per elaborar un blog per a l’aula i incentiven els alumnes a participar-hi La facilitat amb què docents i aprenents poden dominar les eines que ofereix Internet han fet que els blogs s’hagin convertit en eines indispensables per a molts centres.

¿És, per tant, el procés periodístic una bona metodologia per l’educació?

Conèixer i practicar el procés periodístic com un procés d’aprenentatge i d’educació personal és útil tant per alumnes com professors. Els docents aconsegueixen despertar els interessos dels alumnes, les seves inquietuds i els seus sabers amagats i els adolescents troben en l’actualitat un aparador que canvia constantment i que fa que els continguts educatius no siguin monòtons i molt menys avorrits. A més, també s’aconsegueix que els alumnes aprenguin a escriure com els professionals i que per tant s’aspressin amb més claredat, rapidesa i precisió. A la vegada que desenvolupen noves habilitats de comprensió de lectura, de selecció de la informació i poden arribar a conèixer on estan els límits de la llibertat d’expressió i com respectar-los. Tots aquests nou aprenentatges contribueixen a convertir l’alumne en un ciutadà molt més crític amb la informació en una societat que està en un moment d’ infoxicació comunicativa (intoxicació per la sobreabundància dels missatgeS informatius).

Vic, una referència en educació

El municipi osonenc és l’únic municipi de Catalunya que ha aconseguit obtenir un equilibri entre els alumnes immigrants escolaritzats en centres públics i en centres concertats. Aquest model anomenat “Model de Vic” ha obtingut els darrers anys molt bons resultats, però ara vol modernitzar-se. Per aquest motiu, l’Ajuntament de la ciutat ha iniciat un procés de reformulació del model per adequar-lo a la nova realitat sociodemogràfica de la ciutat.

El model de Vic es fa gran a partir de dos eixos: vol crear una aula de transició pels nouvinguts al llarg del curs, a la vegada que pretén crear més places perquè algunes famílies no es quedin fora de les escoles.

L’anomenat model Vic es veu obligat a madurar perquè la ciutat ha canviat radicalment en molt pocs anys. Les escoles públiques s’han omplert d’alumnes (dels quals la majoria són immigrants) que requereixen una atenció molt especial. D’altra banda, l’Ajuntament vol evitar que aquests formin guetos aïllats de la resta d’alumnes de la ciutat.

Hi ha però certes qüestions que han creat forta polèmica a la ciutat i als seus voltants. Nombrosos col·lectius de pares i mares es queixen dels avantatges que reben els alumnes de fora en detriment dels alumnes autòctona. Se sol identificar els alumnes immigrants com a “alumnes amb necessitats educatives especials” Però fins a quin punt es tracta d’alumnes amb necessitats educatives especials i fins quan els haurem de considerar immigrants?

Polèmiques a part, la política iniciada ja fa deu anys també té aspectes positius. I és que ha permès fomentar la convivència i la cohesió social entre els alumnes forans i els catalans. El perfil social de la ciutat ja no és d’un sol color, té color de diversitat cultural i racial.. També com ja hem dit ha aconseguit arribar a un equilibri important entre els alumnes amb necessitats educatives especials inscrits a la pública (49%) i els inscrits en la privada (50,5%). Aquesta situació contrasta amb la que es viu en la majoria d’instituts de Catalunya, en els qual el 85% d’immigrants es concentren en les escoles públiques i el 15% en les concertades.

Ara però es plantegen nous reptes pel model educatiu de Vic. La mesura estrella del nou projecte té com a finalitat fer més fàcil la integració d’aquests alumnes però també de les seves famílies a l’escola, a la ciutat a la que arriben, a la seva cultura i a la seva llengua.

Però el consistori necessita fons per a dur a terme el projecte i demana a la Generalitat més recursos econòmics de gestió i d’aules d’acollida per a les escoles concertades perquè estan fent els mateixos esforços que les públiques per acollir a alumnes immigrants i no gaudeixen de les ajudes institucionals que reben les públiques. Aquesta demanda del govern vigatà ja ha posat en alerta aquells sectors que creuen amb aquesta mesura beneficiar l’escola privada en discriminació de la pública.

Una nova proposta de Càritas

A Catalunya hi ha un total de 200.000 casos de pobresa extrema. La meitat d’aquests es podrien reduir a la meitat si la Generalitat hi destinés un de cada 100 euros del seu pressupost, és a dir, amb tan sols un 1% dels pressupostos de l’Executiu català es reduiria aquesta pobresa. Segons Càritas Dicocesana de Barcelona, cal un pacte d'Estat entre tots els partits per eradicar la pobresa.

L’Organització ha pogut comprovar que la meitat dels 200.000 catalans que subsisteixen amb menys de 531 euros al mes (quantitats que es consideren el llindar de la pobresa) són persones majoritàriament grans i amb unes pensions totalment insuficients. Des de l’entitat catòlica es denuncia que les pensions mínimes a Catalunya -402 euros mensuals- no haurien de quedar per sota del llindar de la pobresa. Per aquest motiu es demana un pacte d'Estat perquè els governs es comprometin a resoldre aquesta pèssima situació els nostres ancians. I és que amb tan sols un 1% dels pressupostos generals es podria millorar aquesta situació.

El responsable de programes de Càritas, Josep Maria Bastus, diu que la lluita contra la pobresa també topa amb algunes dificultats legals. Per exemple, la llei no permet que el complement de les comunitats autònomes a la pensió mínima contributiva superi el 25%, per evitar desigualtats entre territoris.

Segons Càritas, les ajudes públiques arriben amb moltes dificultats als sectors més pobres perquè no saben llegir o no els arriba el correu. Així, per exemple, de les 20.000 persones que es calcula que podrien demanar ajudes del Ministeri d'Habitatge, només van fer la sol·licitud 3.500 persones.

Per Càritas, la situació de fragilitat en què viuen aquestes persones les exposa a un risc molt alt de patir en un futur malalties mentals.

Noves formes de censura?

El govern valencià seguint el seu objectiu de clausurar les emissions de TV3 al país, diumenge passat va complir el termini establert i funcionaris de la Generalitat van entrar al repetidor que la cadena autonòmica té a Alacant i van precintar-lo de forma totalment imprevista a les deu del vespre

Aquest cap de setmana s’acabava el termini previst per a la temut tancament del repetidor que té Acció Cultural a la Carrasqueta i diumenge tècnics del Govern valencià van entrar sense cap mena d’avís. En el moment de la clausura no hi havia cap representant d’Acció Cultural. D’aquesta forma, l’Executiu valencià hauria intenta evitar manifestacions per tractar d’impedir el tancament, tal com va passar el passat 27 d’abril i ho van aconseguir duent a terme un procediment ràpid i d’amagat.

Així doncs, la cadena autònomica caalana ha deixat de veure’s a les llars de les comarques meridionals del país després de vint anys d’emissions ininterrompudes únicament pels desitjos electoralistes d’uns quants.

En saber-se la intenció de tallar les emissions el PSPV, el Bloc, EUPV i ERPV van criticar durament la decisió del Govern argumentat que aquest tancament és una mesura que atenta directament contra la llibertat d’expressió, contra el dret a la pluralitat informativa dels ciutadans i una agressió brutal a la llengua catalana. L’oposició ha afegit també que en una societat globalitzada com la nostra, en què tothom té una televisió a casa des de la qual pot veure emissions de tot el món, prohibir de manera flagrant l’emissió d’un canal és una acció totalment anacrònica i desmesurada
El Govern valencià ha al·legat que les emissions de Televisió de Catalunya són il·legals com va passar amb les emissions analògiques de la cadena i per això és necessari tancar-les.
Les reaccions no s’han fet esperar i diversos representants polítics catalans s’han manifestat en contra del tancament, cadascú, però en la seva mesura:
·
§ “Unió veu 'decebedora' l'actitud del Ministeri d'Indústria per evitar el tancament de les emissions TV3 a Alacant”
§ “ERC titlla 'd'atac polític i electoralista' el tancament del repetidor de TV3 a Alacant “
§ “Mas diu que el tancament de TV3 a Alacant 's'ha gestat en un Ministeri d'Indústria dirigit per catalans'”
§ “Saura veu 'un gest electoralista' del govern valencià el tancament del repetidor de TV3 a Alacant”
Aquesta ordre administrativa suposa l’atac més important a l’espai comunicatiu més important de Catalunya, el qual s’havi consolidat al conjunt de l'àmbit lingüístic des que el 1984 s’iniciaren les emissions de TV3 a les comarques valencianes. Aquesta decisió posa en total perill la cohesió lingüística que havia assolit Catalunya amb el País Valencià, però no tan sols això, sinó que se’ns ha tornat a censurar idiomàticament després d’anys de llibertat informativa que és la que correspondria a un país “plenament” democràtic.
Estem davant una nova forma de censura? Perquè això és el que sembla.
És totalment inacceptable que es tanqui una televisió per pures mesures electoralistes. Aquesta acció innecessària i inacceptable ha fet que Catalunya miri amb recel cap al país veí i que milers d’espectadors s’hagin quedat sense veure TV3, la”nostra” televisió. Un Govern que és capaç de fer tancar un mitjà de comunicació perquè no comparteix la seva visió del món, demostra molt poca assumpció dels principis més elementals de la democràcia.

La família a l’abast en tan sols un click

Imaginarium posa a la venda MYFAMILYWEB, una xarxa social privada per aquelles famílies que vulguin construir el seu propi espai a Internet

Què és Imaginarium?

És la botiga de joguines més especialitzada del món, amb un total de 310 punts de venda en 26 països, que ofereix tan a pares com a fills un molt bon aprenentatge, molts diversió i la millor garantia de qualitat i seguretat.

IMAGINARIUM, S.A. va ser constituïda l’any 1992 per un grup de professionals amb una gran experiència en el món de les joguines. Des d’un bon principi l’empresa es va proposar dos grans objectius: Aconseguir que els nens es divertissin més i d’una forma millor i fomentar una adequada formació i desenvolupament dels menors a través de les seves joguines. Per això, la seva estratègia sempre s’ha basat en una sèrie de valors, els quals els diferencien de la resta d’empreses capdavanteres del sector. Aquests són: la qualitat, la seguretat, el valor formatiu, el valor lúdic, el no-sexisme, l’absència de contingut bèl·lic en les seves joguines i la búsqueda de la màxima diversió dels nens.

Per damunt de tot diuen que la intenció és el que compta i en aquest cas, el fons del projecte és molt positiu: unir a tot aquelles famílies que es troben separades per la geografia mundial o a totes aquelles famílies, que interessades en les noves tecnologies que ofereix Internet, vulguin disposar del seu propi espai virtual.

Així, Imaginarium posa a l’abast de tots un espai proper reservat única i exclusivament als members de la família i amics. Les eines per a poder fer-lo servir estan detalladament explicades a la Xarxa i no es requereixen grans coneixement tècnics per a fer-lo servir.
D’altra banda, l’espai disposarà d’una sèrie de plantilles prèviament dissenyades a partir de les quals es podrà fer cadascú la web de la forma més fàcil i personal possible: Algunes d’aquestes són les següents: l’álbum de fotos, la secció de comentaris, el diari personal de qui ho desitgi i una sèrie de dissenys predefinits per a fer de la pàgina web un espai encara més personalitzat i singular. Aquest blog permetrà a la família publicar les celebracions més importants de l’any, un butlletí de notícies, mostrar les fotos més divertides del seus familiars i amics, elaborar espais de discussió entre ells o simplement mantenir el contacte. Tot això amb un responsable en cap, el Familymanager, que serà qui s’encarregarà de gestionar la web i de donar permisos als familiars, amics i principals visitants. Aquests últims només podran disfrutar dels continguts observant-los perquè no disposaran de llicència per a fer comentaris ni elaborar continguts. D’aquesta manera s’oferirà als membres de la web una contrasenya que només coneixeran ells. Aquest sistema privat i tancat està precisament pensat per garantir una certa seguretat a la pàgina.

Myfamilyweb es posarà a la venda durant l’any 2008. Els experts ja estimen que en aquest primer any ja s’arribi als 50.000 usuaris a tota la Península Ibèrica. Per facilitar la difusió d’aquesta eina interactiva entre aquelles persones que no dominin les noves tecnologies, la companyia ha posat a la venda un pack a les botigues que constarà d’un manual d’ajuda i d’un suport d’Atenció per si es produeixen errors en algun moment i els usuaris necessitin ajuda tècnica.

L’ALTRA CARA DE LES ONG

Últimament s’ha posat de moda emetre notícies que donen una mala imatge de les ONG. Són coneguts els casos de corrupció de l’Arca de Zoé i d’Intervida, però en moments com aquest és important recordar el fons bo que s’amaga rere cada ONG i que està constituït per la multitud de campanyes que fan amb una finalitat no lucrativa d’ajuda als menys privilegiats. Per aquest motiu, el nostre documental pretén transmetre la cara més amable de les ONG i la que és la que en el fons hauria de prevaldre. Encara que últimament aquestes hagin estat castigades per la imatge que la premsa els ha donat, continuen la seva habitual labor d’elaborar campanyes de comerç just, tallers educatius i una gran varietat d’activitats i propostes totes amb una fita comuna: destinar els beneficis als habitants dels Tercer Món.

Sembla que cada vegada que una ONG té problemes es generi una inquietud general a la societat. Algunes vegades aquesta inquietud vé donada única i exclusivament pels prejudicis que té una part de la població que òbviament no creu en l’afany no lucratiu d’aquestes entitats i que les tatxa constantment d’”organitzacions governamentals” per les subvencions que reben aquestes dels organismes oficials –tot i que s’ha demostrat que les empreses privades reben quantitats infinitament superiors- i altres vegades, aquests problemes serveixen per justificar l’abstenció dels qui decideixen no col·laborar amb les ONG. Tanmateix, aquesta inquietud pot ser positiva per tenir coneixement dels comptes d’aquestes entitats de forma transparent. En el també anomenat “Tercer sector” hi han mecanismes de regulació de les entrades i les sortides de les partides bancàries. Formen part d’aquests mecanismes els donants, el voluntariat, els mitjans de comunicació i, per suposat, el seu públic.

La pregunta que més d’un s’haurà fet últimament és si les nostres ONG són veritablement organitzacions sense afany de lucre com es defineixes o si, per contra, tenen un rerefons no del tot transparent.

La resposta és difícil, hi ha ONG que ho són i d’altres que no tan. La majoria d’institucions públiques que subvencionen part de les seves campanyes tenen constància de la gestió a les quals són sotmeses. Altres ONG posen a la disposició dels seus donants informació homogènia sobre el seu estat. Però, en moltes ocasions és difícil accedir a aquest tipus d’informació i s’ha de pagar per fer-ho. És, per tant, obligació de l’Administració crear un registre d’accessibilitat pública amb informació contable sobre aquestes entitats. A Espanya el sector de les ONG està integrat per un total de quasi 1..500 organitzacions que manipulen un pressupost d’uns 1.700 milions d’euros, mobilitzen més d’un milió de voluntaris i tenen contractades desenes de milers de persones. La quantitat monetària amb la qual compten les ONG és suficientment important com per tenir la obligació de donar comptes a la societat d’ON i de QUINA FORMA s’inverteixen aquests fons. Només d’aquesta forma, la imatge que en té el ciutadà anònim canviaria radicalment.

Com podem entre tots ajudar a millorar la seva imatge?

Els DONANTS hem de ser-ho de forma responsable, és a dir, ens hem d’informar sobre a quina institució ens interessa donar els diners, quina són els projectes que duu a terme aquella organització i a quin ens interessaria col·laborar i finalment, hem de seguir el destí de la nostra donació.

El SECTOR PÚBLIC, com ja hem dit abans, ha de crear un registre públic únic dels estats comptables de les ONG que existeixen a Espanya.

Les ONG són els principals protagonistes de la història i tenen multitud de possibilitats per a millorar la imatge pròpia. Primer de tot, tenint molta cura del tractament que es dóna a les donacions que reben, controlant l’activitat dels seus treballadors, emetent estats de comptes periòdicament a l’Administració, i per últim i el que és més important de tot, continuar fent la seva feina:elaborar campanyes educatives, fires del comerç just, duent a terme projectes de cooperació als països en via de desenvolupament, etc. Així podran continuar sent les organitzacions que donen més bona impressió al conjunt de ciutadans de l’Estat que valora positivament les seves accions molt per sobre de la resta d’empreses privades.

Intermón inicia la seva particular campanya de Nadal

El dissabte 1 de desembre a Sabadell va tenir lloc la Fira del Comerç Just de la coneguda ONG, en la qual desenes de persones van poder degustar nombrosos productes de comerç just. Entre els quals es trobava el producte estrella: el cafè i un producte totalment nou dins aquest tipus de comerç: el turró. Tot tipus de varietats de cafè compartien protagonisme a la parada que es trobava just davant de l’Ajuntament de Sabadell amb una nova varietat de turró amb ingredients provinents del comerç just. Sucre del Paraguay, mel d’ Amèrica Central i xocolata de Bolívia són la combinació estrella que han convertit un producte clàssic d’aquestes dates en una novetat a totes les parades de l’ONG.

Dissabte passat els organitzadors de la parada es mostraven molt entusiasmats amb l’acollida dels productes que Intermón posa a la venta a través de les seves botigues i declaraven està en un molt bon moment. “Les vendes pugen a un bon ritme i cada vegada hi ha més gent interessada en aquest tipus de productes”, afirmaven els venedors de la parada. Hi havia de tot: xocolata, galetes, arròs,.... A part dels productes agrícoles que són el gruix de les ventes del comerç just, també es comercialitzen els productes d’artesania tèxtil, fusta, etc... d’aquests països en vies de desenvolupament.. La botiga oferia tasses de cafè al públic de forma gratuïta i també una assortit de diferents pastes per els més golafres.

Intermón Oxfam vol vincular les compres nadalenques a la responsabilitat social i mediambiental dels consumidors. Per aquest motiu, escullen productes que s’adeqüen amb la fórmula del comerç just, però aquesta porció es va ampliant cada vegada més amb tot tipus d’objectes que agraden tan a grans com a petits. L’ONG vol mostrar als seus clients habituals que la seva opció de compra pot contribuir decisivament a l’impuls econòmic i social d’organitzacions d’artesans i camperols i ala preservació del seu entorn de vida vetllant pels seus drets laborals.
Constitueix per tant una alternativa al comerç tradicional perquè té en compte un altre tipus de criteris a banda dels estrictament comercials. Vol aconseguir un intercanvi igualitari entre els productors del les matèries primeres del Sud i els compradors de zones riques. A la vegada, que busca minimitzar al màxim el nombre d’intermediaris de tot el procés productiu, intentant establir un vincle molt més estret entre ambdós agents.

En resum, el comerç just és simplement un intent d’harmonitzar un procés de producció que fins ara havia estat del tot desigual entre països pobres i els enriquits. D’una forma senzilla, els compradors obtenen productes d’alta qualitat i al mateix temps s’asseguren que s’han respectat els drets dels treballadors que han produït la matèria. Es demostra, per tant, que no és impossible fer compatibles els paràmetres econòmics i capitalistes que imperen als nostres països amb els criteris de respecte a la dignitat humana i al medi ambient.

Imatges i testimonis del comerç just:
http://picasaweb.google.es/2prensabcnio/TurrNComercioJusto

Les claus del documental

L’elaboració d’un documental és un procés laboriós i que requereix una preparació i el seguiment d’una sèrie de consideracions bàsiques, entre les quals hi ha l’elaboració d’un mapa conceptual (una xarxa interrelacionada dels conceptes que hi apareixeran per donar a l’espectador una idea més clara de quins temes es tractaran i quines relacions s’establiran entre ells).

En primer lloc, un documental és un gènere que no necessita d’una referència noticiosa. No és per tant, un reportatge ni una crònica d’un esdeveniment que és del tot actual. Aquest gènere vol anar més enllà i proporcionar als espectadors una informació de qualitat, per la qual cosa es duu a terme una investigació en profunditat sobre el tema tractat. Un documental sobre una problemàtica ha de poder emetre’s tan ara com d’aquí 15 dies, per tant no hi solen aparèixer referents temporals clars.

Junt amb aquesta explicació en profunditat que busca el documental apareix l’anomenada dimensió explicativa, és a dir, que permeti argumentar i seguir un procés lògic en l’explicació dels temes. Un documental com un producte comunicatiu que es propasa a l’audiència té com a finalitat principal explicar quina és la problemàtica, quines en són les causes i quines conseqüències se’n podrien derivar. Cal, per damunt de tot, una bona explicació sobre el tema a tractar. Aquest gènere és el gènere interpretatiu per excel·lència, tots el temes necessiten d’un cert posicionament i d’una determinada interpretació sempre amb un enfocament centrat en el perquè de la situació (enfocament causal). És per tant el gènere de la didàctica perquè el seu objectiu és ensenyar alguna cosa més a l’espectador que no sabia sobre el tema, donar-li les claus per entendre el fenomen o proporcionar-li una informació molt més acurada de la que disposava fins al moment. Es busca la compenetració amb l’espectador per facilitar-li en tot moment la comprensió del tema que se li presenta.

Normalment la majoria de documentals ofereixen una temàtica cultural (a mig camí entre allò política, allò social i allò econòmic) que consisteix a analitzar situacions que reflecteixin els codis no escrits de la societat ni regulats per la llei i, en general, el conjunt de normes morals que no han estat formalitzades, però que regulen la nostra convivència i les nostres relacions socials. Per tant, un bon documental ha d’aconseguir reunir implícitament aquests codis interns de la societat i oferir-ne la seva pròpia visió. Una visió documentada i veraç.

LA REJOGUINA

S’acosta el Nadal i com cada any la Comunitat de Sant Egidi, amb seu a Barcelona i Manresa, posa en marxa el projecte “La Rejoguina”. Es tracta d’una iniciativa de reciclatge i venda de joguines usades que organitza cada any el Moviment del País de l’Arc de Sant Martí en moltes ciutats del món. La campanya té com a objectiu final contribuir a l’educació mediambiental però, especialment, els diners de la venda es dedicaran a projectes de solidaritat als països en vies de desenvolupament. Aquest any el projecte al qual va destinada la recollida és una iniciativa en favor dels nens afectats de la sida a Moçambic.

Aquesta és una iniciativa de la comunitat de Sant Egidi, una organització catòlica nascuda a Itàlia, però amb seus a tot el món, entre elles Barcelona i Manresa, que té entre altres tasques, la lluita internacional contra la pena de mort i contra la sida al país Africà. Amb aquestes finalitats any rere any els membres de la organització busquen la participació de centenars de centres escolars i de ciutadans per enviar recursos econòmics a aquests països.

Cada any els organitzadors preparen una festa-mercat on s’exposen les joguines que han estat reciclades pels nens del Moviment del País de l’Arc Iris. La festa rep el suport de la Comunitat de Sant Egidi i se celebra durant el mes de desembre per la proximitat de les festes nadalenques. Però el procés de reciclatge de les joguines comença molt abans, concretament dos mesos abans, quan un equip del moviment recull les joguines velles per les escoles i les cases de les ciutats i les sotmet a un procés de restauració total. Durant aquest període es renten els peluixs i les nines, s’arreglen els jocs que estan espatllats, s’incorporen les peces que fan falta,... Aquesta és la part més costosa, però també la més divertida per tots aquells qui hi participen.




La mentalitat que s’amaga rere totes aquelles persones que col·laboren en el projecte és la de pensar que la vida de les joguines és molt més llarga del que pensen la majoria dels pares i els seus fills. Aquestes estan fetes de plàstic, i quan finalment es llencen, acaben en una incineradora o en una deixalleria, i contribueixen només a la contaminació ambiental. Cal pensar que tot allò que ja no s’utilitza perquè els nens s’han fet grans o perquè creiem que no es pot arreglar no s’ha de tirar a les escombraries necessàriament. A vegades, només cal un petit retoc i la joguina queda com nova i es pot tornar a fer servir.

Però el més commovedor d’aquesta iniciativa és la finalitat a la qual va adreçada. Els anys anteriors s’han venut fins a 6.000 joguines i tots els beneficis de les vendes han contribuït a la reconstrucció d’escoles als països més pobres del continent africà, també s’han destinat a diversos hospitals de països pobres com Albània.

L’ambient de cada any a la plaça de Sant Domènec a Manresa és cada vegada més acollidor. La plaça es transforma en un escenari ple de petits que distribueixen les invitacions i que conviden la gent a comprar una rejoguina, a la vegada que expliquen al públic quin és el sentit de la iniciativa. Taules de joguines, tota mena de colors, cants i músiques de la banda del “País de l’Arc Iris” omplen per un dia la plaça de la ciutat per donar constància que els més petits també saben ser solidaris.

UN PROJECTE EN CONSTRUCCIÓ: LA COMUNICACIÓ I LA COOPERACIÓ

El nostre projecte tracta sobre les diferents estratègies comunicatives que empren les ONG espanyoles com Intermón Oxfam (d’àmbit estatal), Setem (d’àmbit català) i la Fundació Autònoma Solidària (d’àmbit reduït). Hem fet aquesta tria amb la finalitat d’oferir una mostra variada d’actuacions que, lògicament, varien depenent de l’àmbit que avarca l’organització. Això ens permetrà veure com actuen cada una de les diferents entitats a nivell del conjunt de l’Estat, a nivell de la nostra comunitat autònoma i a un nivell molt més proper.

El documental resultant de la nostra tasca d’investigació donarà a conèixer quines són aquestes fórmules de donar-se a conèixer al públic i quina importància donen en les seves respectives campanyes a l’educació i la formació de les futures generacions.

Intermón Oxfam és una de les organitzacions tractades i és, la que al comptar amb un àmbit més gran d’actuació, fa més actuacions i té més campanyes destinades a la conscienciació de la població espanyola.

L’ONG neix l’any 1965 amb la voluntat de lluitar amb i per a les poblacions més desafavorides del nostre món amb la finalitat d’eradicar la injustícia i la pobresa que hi imperen des de fa molt temps. Pretén aconseguir una igualtat per a tots els éssers humans perquè aquests puguin exercir, com qualsevol altre ciutadà, els seus drets i poder viure amb una certa dignitat.

Actualment, Intermón coopera amb més de 500 programes de desenvolupament en més de 50 països dels continents africà, americà i asiàtic. Dins d’aquests projectes aquells més destacats entren en l’àmbit de la venta justa de productes i les campanyes de mobilització social. També elabora constantment materials pedagògics per a la formació dels més petits a les escoles.

La Visió de l’organització és “apostar per les persones i per la coherència entre acció i compromís ètic com els eixos bàsics que orienten el nostre desenvolupament i creixement. Juntament amb aquests aspectes també es pretén:

-“Oferir una resposta integral al repte de la pobresa”
- “Contribuir d’una forma més significativa al moviment global per la justícia social”
- “Integrar la diversitat de veus i aportacions de qui formen Intermón Oxfam (IO) i d’aquells amb els qui treballem”
- “Avançar en la qualitat dels nostres programes”
- “Treballar amb rigor i passió pels nostres objectius”
Visió que es concreta amb quatre concepte que defineixen perfectament el caràcter no lucratiu de l’ONG: la justícia, la dingitat humana, la solidaritat, el compromís i la coherència de totes i cada una de les seves campanyes.

És evident que es tractarà amb una organització gran i amb molta experiència en el seu camp d’actuació. Es tracta d’una ONG que fa anys que lluita de manera ferma contra les injustícies del món i només això ja diu molt d’ells mateixos. Tenir la oportunitat de dur a terme una investigació sobre el nivell de la cooperació a Espanya permetrà adonar-nos de moltes actituds i accions que de ben segur posaran a més d’un els pèls de punta.

Ben segur que molts hem sentit alguna vegada la típica frase: “M’agradaria canviar el món”, i segur que altres també hem escoltat “Jo sola no canviaré res”.

Organitzacions com aquesta ens demostren que les coses no canvien, i molt menys milloren, per si soles i que si que hi podem fer alguna cosa. Nosaltres tenim les eines per aportar el nostre petit “gra de sorra” perquè poc a poc la societat en la qual ens despertem cada dia, ens mostri d’aquí un temps la seva millor cara i sigui una mica més justa i “habitable”.

INTERNET A L'ESCOLA

La XXII Setmana Monogràfica de l’Educació organitzada per la Fundació Santillana repassa a Madrid els reptes i les noves possibilitats que ofereixen les tecnologies en la millora de l’ensenyament. La Setmana Santillana va acabar divendres passat amb un balanç del tot positiu. Durant 5 dies experts i professionals es van concentrar a Madrid per debatre sobre els diferents nivells educatius que imperen a bona part d’ Europa i Amèrica.

“Els futurs professors de primària i secundària hauran de saber utilitzar les noves tecnologies i aplicar-les per ensenyar la seva assignatura als alumnes”. Aquesta ha estat una de les propostes més importants que s’han debatut durant la setmana.

Una de les conclusions a la qual es van adherir la majoria d’experts és la que fa referència a la potenciació de les noves tecnologies com a eines vitals per a millorar l’ensenyança dels més petits. Ordenadors amb accés a Internet, video-projectors, pissarres digitals són algunes de les eines digitals proposades per a contribuir a la consolidació dels coneixements a l’aula.

Alguns d’aquests suports ja es poden veure a les aules de països com Anglaterra o Espanya, però tot i la seva incorporació les formes d’ensenyar continuen sent del tot tradicionals. Introduir nous suports per a facilitar l’ensenyament de l’alumnat ha d’anar acompanyat de noves formes de comunicació entre alumnes i professors. S’han de buscar noves maneres d’ensenyar, de relacionar-se amb els alumnes.

“No té gaire sentit impulsar la incorporació de les noves tecnologies a l’educació escolar amb l’argument del seu protagonisme en la societat de la informació si es continua mantenint una organització del sistema educatiu que respon a unes necessitats i unes formes d’accés al coneixement que en bona mesura no són les pròpies de la societat de la informació”, concloïa el catedràtic de Psicologia Evolutiva i de l’ Educació de la Universitat de Barcelona, César Coll al final de la setmana.

Per altra banda, Coll matisava que els avenços per si sols no són “ni bons, ni dolents”. Així que tot despèn de l’ús que se’n faci. Són coneguts usos com els que va senyalar el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, Pere Marqués; la presentació projectada d’una determinada matèria, que prèviament ha estat consultada a la Xarxa i que posteriorment és posada en pràctica mitjançant una sèrie d’exercicis en format digital.

Si bé existeixen aquestes iniciatives que es duen a terme sobretot durant l’etapa universitària, cal una major implicació i un fort compromís dels centres de primària i secundària per contribuir a la implantació de les noves tecnologies a l’escola. Tot i que Internet comenci a substituir altres eines d’aprenentatge, el paper del docent no se’n veurà ressentit. Al contrari els docents tenen un paper molt important en aquest procés. De fet, el context de les noves tecnologies “reforça aquest paper central de l’educador”, va assegurar Hugo Raúl Martínez, responsable dels programes educatives de Microsoft a Xile i Bolívia.

Tot i que la implantació de la societat de la informació és bastant baixa ara per ara a l’escola, es perfila un nou panorama educatiu que es caracteritza per:

- La necessitat d’una actualització permanent dels coneixements al llarg de la vida d’un estudiant
- Per l’exigència de modificar els rols de professor-alumne. El professor ha de deixar de ser un simple orador que domina i imparteix els coneixements per convertir-se en un orientador, mentor i mediador del procés de l’ensenyament-aprenentatge.
- L’alumne també ha de deixar de ser un simple receptor del coneixement per convertir-se en un usuari intel·ligent i crític d’allò que ep en tot moment. Per això, ha de ser competent en matèria de noves tecnologies i començar-les a emprar com a eines per a millorar la seva rendibilitat d’acord amb allò que l’interessa i d’acord amb els seus objectius.

Tot això permet una educació amb cara i ulls, molt més personalitzada, una relació entre professor i alumne d’igual a igual molt més recíproca i dinàmica i el que és més important de tot, un procés d’aprenentatge global, de qualitat, que comportarà una major implicació dels alumnes, un major interès per part dels professors i una major satisfacció als pares.

L’altra cara de l’educació

Fins ara sempre havíem parlat dels més petits, dels que aprenen, dels que s’asseuen rere un escriptori i imiten els més grans. Avui toca parlar dels altres : els professors.

I és que un estudi determina que el 73% dels docents madrilenys creu que l’educació, tant la primària com la secundària, ha empitjorat molt els últims anys i el 39% creu que seguirà empitjorant els propers anys.

La enquesta La opinión del profesorado sobre la calidad de la Educación 2007 publicada avui i feta a 38 centres públics i 21 privats concertats a la Comunitat de Madrid indica que només La FP rep una valoració més alta que en un altre estudi elaborat l’any 2001.

Segons la directora de l’àrea educativa de la Fundació Hogar del Empleado, Charo Díaz Yubero, el professorat d’ESO no té la formació suficient per enfrontar-se a un alumnat tan divers com el que hi ha actualment, molt més complex que en altres etapes anteriors.

Quant a la convivència escolar hi ha dades certament alarmants. El 67% dels enquestats declara que els conflictes han augmentat considerablement els últims anys i el 87% diu que haurien de prendre’s mesures més dures contra determinats alumnes.

Tot i la importància de la tasca que realitza aquest col·lectiu, la majoria declara sentir-se poc o gens valorat per la ciutadania (88,2%), ni per l’administració (75,8%). D’altra banda però, el 82% diu que no canviarà la seva professió.

Respecte els factors que creuen que influeixen e aquesta pèrdua de qualitat de l’educació espanyola, en destaquen la preparació dels docents, la falta d’ordre i disciplina al centre, la falta de coordinació entre professorat i família, la manca d’un equip eficaç i la relació fàcil entre professors i alumnes.

Aquest estudi deixa entreveure una realitat que s’ha fet patent en els mitjans de comunicació els darrers anys: l’augment de casos d’assetjament escolar, l’augment de faltes d’alumnes cap als professors, el fet que molts professors demanin constantment la baixa per problemes amb l’alumnat, etc. Tot un conjunt de factors que han fet davallar enormement la qualitat de l’ensenyament del nostre país. De fet, Catalunya és la comunitat amb un major fracàs escolar i se situa a la cua dels països europeus amb un 28,3% d’abandonament escolar.

És evident que aquest fracàs és culpa dels adolescents, però també dels que s’ocupen d’ensenyar-los i de les respectives famílies. Però si els professors duien estar insatisfets, es mostren pessimistes i se senten excessivament poc valorats no estan en condicions de fer millorar aquesta alarmant situació.

Els primers que han de posar-se les piles són els alumnes, amb l’ajuda d’uns pares que els ajudin i aconsellin en tot moment i d’un equip docent que tutoritzi i monotoritzi totes les seves accions. Només es pot millorar la qualitat de l’ensenyament actuant en equip i fent la feina ben feta en tot moment.

Perquè de tots depèn que millori el nivell educatiu del més petits i perquè seran ells qui en un futur decidiran el nostre. Però això no pot solucionar-se sense una ajuda forta i consistent per part de les administracions i del Govern. En lloc de gastar-se els diners en la campanya pre-electoral (que ha començat 5 mesos abans que les eleccions) potser val més la pena destinar-los a millorar un aspecte que ens fa ser els últims, o el que és el mateix, els pitjor educadors de tota Europa.

España, y Catalunya, en particular, tenen un greu problema amb l’educació i això es reflexa una vegada més en els mitjans de comunicació. L’educació és un eix fonamental pel bon funcionament del país i en els darrers anys s’ha convertit en un peix que es mossega la cua. Realment calen reflexions i, sobretot, actuacions per fer dels sistema educatiu espanyol el que es mereixen les noves generacions: un sistema amb mitjans i de qualitat.

PROJECTE COMUNICACIÓ I COOPERACIÓ

El nostre projecte tracta sobre les diferents estratègies comunicatives que empren les ONG espanyoles com Intermón Oxfam (d’àmbit estatal), Setem (d’àmbit català) i la Fundació Autònoma Solidària (d’àmbit reduït). Hem fet aquesta tria amb la finalitat d’oferir una mostra variada d’actuacions que, lògicament, varien depenent de l’àmbit que avarca l’organització. Això ens permetrà veure com actuen cada una de les diferents entitats a nivell del conjunt de l’Estat, a nivell de la nostra comunitat autònoma i a un nivell molt més proper.

El documental resultant de la nostra tasca d’investigació donarà a conèixer quines són aquestes fórmules de donar-se a conèixer al públic i quina importància donen en les seves respectives campanyes a l’educació i la formació de les futures generacions.

Intermón Oxfam és una de les organitzacions tractades i és, la que al comptar amb un àmbit més gran d’actuació, fa més actuacions i té més campanyes destinades a la conscienciació de la població espanyola.

L’ONG neix l’any 1965 amb la voluntat de lluitar amb i per a les poblacions més desafavorides del nostre món amb la finalitat d’eradicar la injustícia i la pobresa que hi imperen des de fa molt temps. Pretén aconseguir una igualtat per a tots els éssers humans perquè aquests puguin exercir, com qualsevol altre ciutadà, els seus drets i poder viure amb una certa dignitat.

Actualment, Intermón coopera amb més de 500 programes de desenvolupament en més de 50 països dels continents africà, americà i asiàtic. Dins d’aquests projectes aquells més destacats entren en l’àmbit de la venta justa de productes i les campanyes de mobilització social. També elabora constantment materials pedagògics per a la formació dels més petits a les escoles.

La Visió de l’organització és “apostar per les persones i per la coherència entre acció i compromís ètic com els eixos bàsics que orienten el nostre desenvolupament i creixement. Juntament amb aquests aspectes també es pretén:

-“Oferir una resposta integral al repte de la pobresa”
- “Contribuir d’una forma més significativa al moviment global per la justícia social”
- “Integrar la diversitat de veus i aportacions de qui formen Intermón Oxfam (IO) i d’aquells amb els qui treballem”
- “Avançar en la qualitat dels nostres programes”
- “Treballar amb rigor i passió pels nostres objectius”

Visió que es concreta amb quatre concepte que defineixen perfectament el caràcter no lucratiu de l’ONG: la justícia, la dingitat humana, la solidaritat, el compromís i la coherència de totes i cada una de les seves campanyes.

És evident que es tractarà amb una organització gran i amb molta experiència en el seu camp d’actuació. Es tracta d’una ONG que fa anys que lluita de manera ferma contra les injustícies del món i només això ja diu molt d’ells mateixos. Tenir la oportunitat de dur a terme una investigació sobre el nivell de la cooperació a Espanya permetrà adonar-nos de moltes actituds i accions que de ben segur posaran a més d’un els pèls de punta.

Ben segur que molts hem sentit alguna vegada la típica frase: “M’agradaria canviar el món”, i segur que altres també hem escoltat “Jo sola no canviaré res”.

Organitzacions com aquesta ens demostren que les coses no canvien, i molt menys milloren, per si soles i que si que hi podem fer alguna cosa. Nosaltres tenim les eines per aportar el nostre petit “gra de sorra” perquè poc a poc la societat en la qual ens despertem cada dia, ens mostri d’aquí un temps la seva millor cara i sigui una mica més justa i “habitable”.

FOCUS GRUP: LA QUALITAT ENFRONT DE LA QUANTITAT

Què és un Focus Grup?

És una entrevista en grup que compren de sis a deu persones reclutades de tal manera que compleixin característiques predefinides (edat, ús de determinats productes, interès en la idea d’ un producte nou). Aquesta entrevista normalment es realitza en una atmosfera tranquil·la i informal, en una sala de conferències o en una taula de debat, de tal forma que s’estimuli la participació dels entrevistats. Las entrevistes en grup són dirigides per moderadors experimentats que treballen seguint un esquema de temes de discussió. L’ entrevista normalment es grava en cinta d’ àudio o vídeo per a facilitar la posterior visualització dels investigadors.

Un focus grup és una tècnica única per experimentar quina és la situació del “mercat” directament. Per això és molt utilitzada en estudis publicitaris o de màrqueting. No obstant, també s’utilitza aquest tipus d’entrevistes per a fer investigacions sociològiques en profunditat per estudiar les actituds o reaccions de determinats col·lectius que es volen analitzar.

La majoria d’estudis redueixen les persones a números, percentatges i estadístiques. Aquesta tècnica qualitativa fuig precisament d’això. Busca la personalització, la participació, en definitiva, pretén explotar la interacció entre tots i cada un dels seus membres per obtenir una mostra molt més significativa, un resultat molt més acurat i un estudi més humà i personalitzat.

El Departament de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona duu a terme un estudi sobre quin és el comportament dels joves respecte els mitjans de comunicació i els seus productes comunicatius. En aquest cas, els subjectes analitzats tenen entre 12-18 anys.

Aquest estudi ens desvetlla algunes qüestions dignes de menció:

La televisió és el mitjà més consumit entre la població jove. Concretament, l’estudi determina que Telecinco i TV de Catalunya són les dues televisions més vistes pels participants del FOCUS Grup. Per altra banda, els participants qualificaven TV1 com una cadena destinada a la gent més gran, Antena 3 com la televisió més morbosa, Cuatro com l’emissora difusora de sèries de qualitat, La Sexta com una emissora en la qual no tenien gaire confiança i, per últim, TV2 com una televisió sense cap interès, de fet, els subjectes no la tenien en compte. Tenint en compte la qualitat dels continguts emesos en el mitjà, els que més despertaven l’interès dels joves eren, en primer lloc, les sèries americanes, en segon lloc, els programes d’humor i finalment, els telediaris (tot i que realment, més tard, es demostrava que els informatius no eren seguits per la majoria). En canvi, tot i que el reality Gran Hermano era considerat com un programa de “tele-escombraries”, molts d’ells coneixien a la perfecció quin era el seu contingut i confirmaven haver-lo vist alguna vegada.

En l’apartat de noves tecnologies, els entrevistats afirmaven utilitzar diàriament l’ordinador i, molt especialment, Internet, i declaraven que la seva eina de comunicació bàsica a través de la Xarxa era el programa Messenger. Internet era vista com una bona eina per a la seva comunicació personal, però els joves també manifestaven una certa inseguretat respecte el mitjà. D’altra banda, admetien el gran ús que fan de la telefonia mòbil, sobretot per enviar missatges als amics i coneguts, amb una despesa mensual aproximada de 20 euros.

Molts dels conceptes utilitzats en els denominats FOCUS Grups tenen el seu fonament en la branca de la psicologia, anomenada clínica. Els terapeutes clínics de grup van descobrir fa uns anys que algunes persones parlaven amb més llibertat i de forma més distesa quan estaven amb més persones i podien establir un diàleg fluït amb els altres. Aquesta descoberta va constituir la base d’aquests grups que cada vegada tenen més popularitat entre la població.

RETORN A LA INFÀNCIA PER UNA BONA CAUSA

Avui se celebra el Dia Universal dels Drets de la Infància i Antena 3 se suma a la commemoració elaborant una campanya molt particular.

Ja des de la setmana prèvia presentadors d’Antena 3 i Onda Cero han defensat els drets dels més petits.
Susana Griso, Matias Prats, Roberto Arce i Jorge Fernandez han estat un exemple de que la solidaritat també traspassa les pantalles del televisor. Tot i cadascun d’ells ens han ensenyat el seu somriure més tendre i les seves imatges més entranyables amb una sola finalitat: Ajudar a la població a prendre consciència del fet que molts dels drets fonamentals dels menors no estan garantits.
Aquesta iniciativa va sorgir d’Antena 3 i Onda Cero, amb el suport de la Fundació Antena 3, i ha servit perquè durant una setmana, del 12 al 18 de novembre, tots ens quedem bocabadats davant el televisor, aquesta vegada per una bona causa.

La programació d’Antena 3 s’ha alterat amb l’emissió continuada de vídeos dels presentadors més coneguts, durant l’emissió dels qual ens recordaven alguns dels drets dels infants. D’altres periodistes com Jaime Cantizano, conegut per la majoria de nosaltres, s’han ocupat de narrar-nos algunes de les millors anècdotes de la seva infància, al mateix temps que defensaven el marc legal dels més indefensos.

Aquesta campanya finalitza el dimarts 20 de novembre, Dia Universal de la Infància, dia en el qual la cadena televisiva prepara un programa especial que tindrà coma protagonistes els nens.

Els altres protagonistes de la setmana han estat els nens del programa que presenta Ramon Garcia “Eres más listo que un niño de primaria?”. Maria, Verónica, German, Adrián y Javier han sortir en antena per explicar als espectadors cinc dels 54 articles de la Convneció del 89 sobre els Drets dels Infants.
Sens dubte, es tracta d’una molt bona iniciativa que pretén demostrar que periodisme i cooperació poden caminar de la mà.

Aquestes són les paraules d'alguns dels protagonistes d'aquesta innovadora campanya solidària:

Susana Griso recorda que els nens tenen dret a no passar gana

Roberto Brasero reclama que no siguin utilitzats com a soldats

Carlos Sobera reivindica el dret a que els més petits no pateixin maltractaments

Pilar Galán reclama que no siguin obligats a treballar

Jaime Cantizano recorda que no han de ser discriminats

Lourdes Maldonado vol que es reconegui el seu dret a jugar

Matías Prats i Ramón García reivindiquen el seu dret a rebre una educació digne

Manu Sánchez reivindica el dret a que puguin gaudir del temps lliure

Roberto Arce recorda que han de viure allunyats de situacions i ambients de perill

Jorge Fernández diu que tots han de tenir dret a rebre atenció mèdica

UNS DRETS MÉS UTÒPICS QUE REALS

El dia 20 de novembre se celebra el Dia Universal dels Drets de la Infancia, uns drets que actualment no constitueixen una realitat.

La convenció sobre els Drets de l’Infant és un tractat internacional aprovat per l’Assamblea de les Nacions Unides el 20 de Novembre de 1989. El text, que va ser recolzat per tots els països excepte Estats Units i Somàlia, aprovava una sèrie de Drets per als infants i els convertia així en subjectes de ple dret.

La Convenció del 89 va suposar tota una fita per tots els membres participants, ja que dotar els més desprotegits d’un sistema de protecció era un molt bon inici per donar forma a un món ple d’injustícies que en aquell moment s’estava transformant tant políticament, com socialment, i per tant, per primera vegada es podia començar a pensar en un món una mica més just i igualitari.

D’això ja fa 18 anys, és a dir, ha passat el temps suficient com perquè la majoria de països hagin aplicat mesures beneficioses per aquest col·lectiu, però no tan sols s’han ignorat la majoria d’aquests drets als petits, sinó que en molts casos s’han transgredit i s’han negat aquests drets en moltes parts del planeta. Són molts els reptes que resten per dur a terme i que, desgraciadament, es reflecteixen en totes aquestes xifres recollides periòdicament per la Fundació Unicef:

· 1 de cada 4 nens viu en condicions d’extrema pobresa, fet provocat perquè la família ingressa menys d’un euro al dia.
· 1 de cada 12 nens i nenes mor abans de complir els 5 anys d’edat.
· Més de 120 milions de nens en edat escolar no van a l’escola, la majoria dels quals són nenes.
· 300.000 nens i nenes exerceixen de soldats en conflictes armats pels quals poden perdre la vida.
· Més d’1,8 milions de nens, i sobre tot, nenes estàn sotmesos a l’explotació sexual.
I finalment, cada minut, un nen/ena mor per malaltia vinculada al SIDA.

Són dades que veritablement posen la pell de gallina i que es repeteixen dia rere dia en alguns països.

Per aquest motiu, dies com el 20 de novembre ens serveixen per recordar-nos que els drets de la infància estan aprovats i ratificats, però no estan, ni de bon tros, garantits.

Aprenent un llenguatge innovador: l'alfabetització mediàtica

Tradicionalment aquest concepte va relacionat amb el procés pel qual qualsevol persona adquireix certes capacitats relacionades amb l’aprenentatge de l’escriptura. Aquest procés es basa en l’aprenentatge de dues capacitat específiques: llegir i escriure. Fins fa uns anys, l’alfabetització tradicional era l’únic tipus d’alfabetització possible. Actualment, però, aquest concepte s’ha vist totalment superat per l’aparició de les noves tecnologies i d’una nova societat paral·lela a la nostra: la societat de la informació.

Actualment els experts se serveixen d’altres termes com el d’alfabetització digital per a realitzar estudis sobre el coneixement de la població. Per aquest motiu, és important conèixer de què s’està parlant quan es diu que una persona és alfabeta o analfabeta digitalment parlant. L’alfabetització digital sorgeix com una forma de designar el nivell de competència que té una persona en matèria d’informàtica. La informàtica s’ha convertit en un llenguatge propi dels éssers humans, és imprescindible pel desenvolupament de les postres activitats diàries, pel progrés del nostre país. Per tant, necessitem utilitzar-la i entendre-la prèviament. El problema amb el que es troba gran part de la població és que no l’entenen, ni saben exactament com funciona. En aquest sentit, es parla d’analfabets digital. Però aquesta analfabetització ens afecta a molts de nosaltres que sabem utilitzar eines d’Internet com els buscadors, però que realment no sabríem explicar com, ni perquè funcionen. Per tant, davant de tot aquest panorama cal una profunda tasca d’alfabetització digital per a cadascun de nosaltres. Cal educar els ciutadans en un nou aspecte: el de l’aprenentatge informàtic. Actualment, la seva importància és tan gran que si un no s’educa en termes digitals córrer el perill de quedar exclòs per sempre més de la societat. Una societat totalment mediatitzada i digitalitzada que persegueix únicament la complexitat, la globalització i la interconnectivitat entre tots nosaltres.

Un altre tipus de concepte sorgit arrel de l’aparició dels nous mitjans de comunicació i de les noves tecnologies és el d’alfabetització audiovisual, en el qual es parla de l’aprenentatge d’uns codis d’identificació d’imatges. Aquest procés d’aprenentatge d’un llenguatge propi dels mitjans audiovisuals (com la televisió, per exemple) passa per una primera lectura, però conclou amb la rebuda i la comprensió d’un missatge. Es tracta d’un tipus de llenguatge propi d’aquest tipus de mitjans, que degut a la seva preeminència actualment, és necessari assolir i interioritzar. Aquest tipus d’alfabetització és una de les més desenvolupades actualment, ja que els mitjans audiovisuals gaudeixen d’un alt grau de poder dins la nostra societat.

Finalment, cal parlar d’un tercer tipus d’alfabetització. La que sorgeix de la simbiosi d’aquestes anteriors i que, per tant, és la més important i la única vàlida per a desenvolupar-se adequadament en tots els àmbits de la nostra vida quotidiana. Parlem de l’alfabetització mediàtica. Una persona estarà alfabetitzada mediàticament quan reuneixi totes les competències pròpies de l’escriptura, dels llenguatge digital i de l’audiovisual. Només a partir d’aquí se li posaran a la disposició un conjunt d’instruments per a poder accedir, analitzar, avaluar i crear missatges dels mitjans de comunicació en una diversa varietat de formes. La finalitat d’aquest procés és aconseguir que els ciutadans es converteixin en hàbils productors i crítics receptors dels missatges dels Mass Media.

Perquè té tanta importància l’alfabetització mediàtica?

Doncs la resposta és senzilla. Perquè actualment estem vivint en una doble realitat: la ja tradicional, podríem denominar-la com a física, real, palpable i una nova realitat que és paral·lela a aquesta, on la ciutadania juga un doble rol. Aquesta nova realitat s’estén cada vegada més gràcies a la globalització de les tecnologies i els mitjans de comunicació. Hi ha qui parla de l’Imperi del Segle XXI, un imperi sense limitacions geogràfiques, ni culturals. Un imperi que s’escampa com una plaga i que condiciona i, fins i tot, domina el nostre dia a dia.

Per tant, si es vol mantenir la democràcia i les relacions interculturals entre els països és necessària i, fins i tot m’atreviria a dir que obligatòria, una adequada i ràpida alfabetització dels mitjans de comunicació