INTERNET A L'ESCOLA

La XXII Setmana Monogràfica de l’Educació organitzada per la Fundació Santillana repassa a Madrid els reptes i les noves possibilitats que ofereixen les tecnologies en la millora de l’ensenyament. La Setmana Santillana va acabar divendres passat amb un balanç del tot positiu. Durant 5 dies experts i professionals es van concentrar a Madrid per debatre sobre els diferents nivells educatius que imperen a bona part d’ Europa i Amèrica.

“Els futurs professors de primària i secundària hauran de saber utilitzar les noves tecnologies i aplicar-les per ensenyar la seva assignatura als alumnes”. Aquesta ha estat una de les propostes més importants que s’han debatut durant la setmana.

Una de les conclusions a la qual es van adherir la majoria d’experts és la que fa referència a la potenciació de les noves tecnologies com a eines vitals per a millorar l’ensenyança dels més petits. Ordenadors amb accés a Internet, video-projectors, pissarres digitals són algunes de les eines digitals proposades per a contribuir a la consolidació dels coneixements a l’aula.

Alguns d’aquests suports ja es poden veure a les aules de països com Anglaterra o Espanya, però tot i la seva incorporació les formes d’ensenyar continuen sent del tot tradicionals. Introduir nous suports per a facilitar l’ensenyament de l’alumnat ha d’anar acompanyat de noves formes de comunicació entre alumnes i professors. S’han de buscar noves maneres d’ensenyar, de relacionar-se amb els alumnes.

“No té gaire sentit impulsar la incorporació de les noves tecnologies a l’educació escolar amb l’argument del seu protagonisme en la societat de la informació si es continua mantenint una organització del sistema educatiu que respon a unes necessitats i unes formes d’accés al coneixement que en bona mesura no són les pròpies de la societat de la informació”, concloïa el catedràtic de Psicologia Evolutiva i de l’ Educació de la Universitat de Barcelona, César Coll al final de la setmana.

Per altra banda, Coll matisava que els avenços per si sols no són “ni bons, ni dolents”. Així que tot despèn de l’ús que se’n faci. Són coneguts usos com els que va senyalar el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, Pere Marqués; la presentació projectada d’una determinada matèria, que prèviament ha estat consultada a la Xarxa i que posteriorment és posada en pràctica mitjançant una sèrie d’exercicis en format digital.

Si bé existeixen aquestes iniciatives que es duen a terme sobretot durant l’etapa universitària, cal una major implicació i un fort compromís dels centres de primària i secundària per contribuir a la implantació de les noves tecnologies a l’escola. Tot i que Internet comenci a substituir altres eines d’aprenentatge, el paper del docent no se’n veurà ressentit. Al contrari els docents tenen un paper molt important en aquest procés. De fet, el context de les noves tecnologies “reforça aquest paper central de l’educador”, va assegurar Hugo Raúl Martínez, responsable dels programes educatives de Microsoft a Xile i Bolívia.

Tot i que la implantació de la societat de la informació és bastant baixa ara per ara a l’escola, es perfila un nou panorama educatiu que es caracteritza per:

- La necessitat d’una actualització permanent dels coneixements al llarg de la vida d’un estudiant
- Per l’exigència de modificar els rols de professor-alumne. El professor ha de deixar de ser un simple orador que domina i imparteix els coneixements per convertir-se en un orientador, mentor i mediador del procés de l’ensenyament-aprenentatge.
- L’alumne també ha de deixar de ser un simple receptor del coneixement per convertir-se en un usuari intel·ligent i crític d’allò que ep en tot moment. Per això, ha de ser competent en matèria de noves tecnologies i començar-les a emprar com a eines per a millorar la seva rendibilitat d’acord amb allò que l’interessa i d’acord amb els seus objectius.

Tot això permet una educació amb cara i ulls, molt més personalitzada, una relació entre professor i alumne d’igual a igual molt més recíproca i dinàmica i el que és més important de tot, un procés d’aprenentatge global, de qualitat, que comportarà una major implicació dels alumnes, un major interès per part dels professors i una major satisfacció als pares.

L’altra cara de l’educació

Fins ara sempre havíem parlat dels més petits, dels que aprenen, dels que s’asseuen rere un escriptori i imiten els més grans. Avui toca parlar dels altres : els professors.

I és que un estudi determina que el 73% dels docents madrilenys creu que l’educació, tant la primària com la secundària, ha empitjorat molt els últims anys i el 39% creu que seguirà empitjorant els propers anys.

La enquesta La opinión del profesorado sobre la calidad de la Educación 2007 publicada avui i feta a 38 centres públics i 21 privats concertats a la Comunitat de Madrid indica que només La FP rep una valoració més alta que en un altre estudi elaborat l’any 2001.

Segons la directora de l’àrea educativa de la Fundació Hogar del Empleado, Charo Díaz Yubero, el professorat d’ESO no té la formació suficient per enfrontar-se a un alumnat tan divers com el que hi ha actualment, molt més complex que en altres etapes anteriors.

Quant a la convivència escolar hi ha dades certament alarmants. El 67% dels enquestats declara que els conflictes han augmentat considerablement els últims anys i el 87% diu que haurien de prendre’s mesures més dures contra determinats alumnes.

Tot i la importància de la tasca que realitza aquest col·lectiu, la majoria declara sentir-se poc o gens valorat per la ciutadania (88,2%), ni per l’administració (75,8%). D’altra banda però, el 82% diu que no canviarà la seva professió.

Respecte els factors que creuen que influeixen e aquesta pèrdua de qualitat de l’educació espanyola, en destaquen la preparació dels docents, la falta d’ordre i disciplina al centre, la falta de coordinació entre professorat i família, la manca d’un equip eficaç i la relació fàcil entre professors i alumnes.

Aquest estudi deixa entreveure una realitat que s’ha fet patent en els mitjans de comunicació els darrers anys: l’augment de casos d’assetjament escolar, l’augment de faltes d’alumnes cap als professors, el fet que molts professors demanin constantment la baixa per problemes amb l’alumnat, etc. Tot un conjunt de factors que han fet davallar enormement la qualitat de l’ensenyament del nostre país. De fet, Catalunya és la comunitat amb un major fracàs escolar i se situa a la cua dels països europeus amb un 28,3% d’abandonament escolar.

És evident que aquest fracàs és culpa dels adolescents, però també dels que s’ocupen d’ensenyar-los i de les respectives famílies. Però si els professors duien estar insatisfets, es mostren pessimistes i se senten excessivament poc valorats no estan en condicions de fer millorar aquesta alarmant situació.

Els primers que han de posar-se les piles són els alumnes, amb l’ajuda d’uns pares que els ajudin i aconsellin en tot moment i d’un equip docent que tutoritzi i monotoritzi totes les seves accions. Només es pot millorar la qualitat de l’ensenyament actuant en equip i fent la feina ben feta en tot moment.

Perquè de tots depèn que millori el nivell educatiu del més petits i perquè seran ells qui en un futur decidiran el nostre. Però això no pot solucionar-se sense una ajuda forta i consistent per part de les administracions i del Govern. En lloc de gastar-se els diners en la campanya pre-electoral (que ha començat 5 mesos abans que les eleccions) potser val més la pena destinar-los a millorar un aspecte que ens fa ser els últims, o el que és el mateix, els pitjor educadors de tota Europa.

España, y Catalunya, en particular, tenen un greu problema amb l’educació i això es reflexa una vegada més en els mitjans de comunicació. L’educació és un eix fonamental pel bon funcionament del país i en els darrers anys s’ha convertit en un peix que es mossega la cua. Realment calen reflexions i, sobretot, actuacions per fer dels sistema educatiu espanyol el que es mereixen les noves generacions: un sistema amb mitjans i de qualitat.

PROJECTE COMUNICACIÓ I COOPERACIÓ

El nostre projecte tracta sobre les diferents estratègies comunicatives que empren les ONG espanyoles com Intermón Oxfam (d’àmbit estatal), Setem (d’àmbit català) i la Fundació Autònoma Solidària (d’àmbit reduït). Hem fet aquesta tria amb la finalitat d’oferir una mostra variada d’actuacions que, lògicament, varien depenent de l’àmbit que avarca l’organització. Això ens permetrà veure com actuen cada una de les diferents entitats a nivell del conjunt de l’Estat, a nivell de la nostra comunitat autònoma i a un nivell molt més proper.

El documental resultant de la nostra tasca d’investigació donarà a conèixer quines són aquestes fórmules de donar-se a conèixer al públic i quina importància donen en les seves respectives campanyes a l’educació i la formació de les futures generacions.

Intermón Oxfam és una de les organitzacions tractades i és, la que al comptar amb un àmbit més gran d’actuació, fa més actuacions i té més campanyes destinades a la conscienciació de la població espanyola.

L’ONG neix l’any 1965 amb la voluntat de lluitar amb i per a les poblacions més desafavorides del nostre món amb la finalitat d’eradicar la injustícia i la pobresa que hi imperen des de fa molt temps. Pretén aconseguir una igualtat per a tots els éssers humans perquè aquests puguin exercir, com qualsevol altre ciutadà, els seus drets i poder viure amb una certa dignitat.

Actualment, Intermón coopera amb més de 500 programes de desenvolupament en més de 50 països dels continents africà, americà i asiàtic. Dins d’aquests projectes aquells més destacats entren en l’àmbit de la venta justa de productes i les campanyes de mobilització social. També elabora constantment materials pedagògics per a la formació dels més petits a les escoles.

La Visió de l’organització és “apostar per les persones i per la coherència entre acció i compromís ètic com els eixos bàsics que orienten el nostre desenvolupament i creixement. Juntament amb aquests aspectes també es pretén:

-“Oferir una resposta integral al repte de la pobresa”
- “Contribuir d’una forma més significativa al moviment global per la justícia social”
- “Integrar la diversitat de veus i aportacions de qui formen Intermón Oxfam (IO) i d’aquells amb els qui treballem”
- “Avançar en la qualitat dels nostres programes”
- “Treballar amb rigor i passió pels nostres objectius”

Visió que es concreta amb quatre concepte que defineixen perfectament el caràcter no lucratiu de l’ONG: la justícia, la dingitat humana, la solidaritat, el compromís i la coherència de totes i cada una de les seves campanyes.

És evident que es tractarà amb una organització gran i amb molta experiència en el seu camp d’actuació. Es tracta d’una ONG que fa anys que lluita de manera ferma contra les injustícies del món i només això ja diu molt d’ells mateixos. Tenir la oportunitat de dur a terme una investigació sobre el nivell de la cooperació a Espanya permetrà adonar-nos de moltes actituds i accions que de ben segur posaran a més d’un els pèls de punta.

Ben segur que molts hem sentit alguna vegada la típica frase: “M’agradaria canviar el món”, i segur que altres també hem escoltat “Jo sola no canviaré res”.

Organitzacions com aquesta ens demostren que les coses no canvien, i molt menys milloren, per si soles i que si que hi podem fer alguna cosa. Nosaltres tenim les eines per aportar el nostre petit “gra de sorra” perquè poc a poc la societat en la qual ens despertem cada dia, ens mostri d’aquí un temps la seva millor cara i sigui una mica més justa i “habitable”.

FOCUS GRUP: LA QUALITAT ENFRONT DE LA QUANTITAT

Què és un Focus Grup?

És una entrevista en grup que compren de sis a deu persones reclutades de tal manera que compleixin característiques predefinides (edat, ús de determinats productes, interès en la idea d’ un producte nou). Aquesta entrevista normalment es realitza en una atmosfera tranquil·la i informal, en una sala de conferències o en una taula de debat, de tal forma que s’estimuli la participació dels entrevistats. Las entrevistes en grup són dirigides per moderadors experimentats que treballen seguint un esquema de temes de discussió. L’ entrevista normalment es grava en cinta d’ àudio o vídeo per a facilitar la posterior visualització dels investigadors.

Un focus grup és una tècnica única per experimentar quina és la situació del “mercat” directament. Per això és molt utilitzada en estudis publicitaris o de màrqueting. No obstant, també s’utilitza aquest tipus d’entrevistes per a fer investigacions sociològiques en profunditat per estudiar les actituds o reaccions de determinats col·lectius que es volen analitzar.

La majoria d’estudis redueixen les persones a números, percentatges i estadístiques. Aquesta tècnica qualitativa fuig precisament d’això. Busca la personalització, la participació, en definitiva, pretén explotar la interacció entre tots i cada un dels seus membres per obtenir una mostra molt més significativa, un resultat molt més acurat i un estudi més humà i personalitzat.

El Departament de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona duu a terme un estudi sobre quin és el comportament dels joves respecte els mitjans de comunicació i els seus productes comunicatius. En aquest cas, els subjectes analitzats tenen entre 12-18 anys.

Aquest estudi ens desvetlla algunes qüestions dignes de menció:

La televisió és el mitjà més consumit entre la població jove. Concretament, l’estudi determina que Telecinco i TV de Catalunya són les dues televisions més vistes pels participants del FOCUS Grup. Per altra banda, els participants qualificaven TV1 com una cadena destinada a la gent més gran, Antena 3 com la televisió més morbosa, Cuatro com l’emissora difusora de sèries de qualitat, La Sexta com una emissora en la qual no tenien gaire confiança i, per últim, TV2 com una televisió sense cap interès, de fet, els subjectes no la tenien en compte. Tenint en compte la qualitat dels continguts emesos en el mitjà, els que més despertaven l’interès dels joves eren, en primer lloc, les sèries americanes, en segon lloc, els programes d’humor i finalment, els telediaris (tot i que realment, més tard, es demostrava que els informatius no eren seguits per la majoria). En canvi, tot i que el reality Gran Hermano era considerat com un programa de “tele-escombraries”, molts d’ells coneixien a la perfecció quin era el seu contingut i confirmaven haver-lo vist alguna vegada.

En l’apartat de noves tecnologies, els entrevistats afirmaven utilitzar diàriament l’ordinador i, molt especialment, Internet, i declaraven que la seva eina de comunicació bàsica a través de la Xarxa era el programa Messenger. Internet era vista com una bona eina per a la seva comunicació personal, però els joves també manifestaven una certa inseguretat respecte el mitjà. D’altra banda, admetien el gran ús que fan de la telefonia mòbil, sobretot per enviar missatges als amics i coneguts, amb una despesa mensual aproximada de 20 euros.

Molts dels conceptes utilitzats en els denominats FOCUS Grups tenen el seu fonament en la branca de la psicologia, anomenada clínica. Els terapeutes clínics de grup van descobrir fa uns anys que algunes persones parlaven amb més llibertat i de forma més distesa quan estaven amb més persones i podien establir un diàleg fluït amb els altres. Aquesta descoberta va constituir la base d’aquests grups que cada vegada tenen més popularitat entre la població.

RETORN A LA INFÀNCIA PER UNA BONA CAUSA

Avui se celebra el Dia Universal dels Drets de la Infància i Antena 3 se suma a la commemoració elaborant una campanya molt particular.

Ja des de la setmana prèvia presentadors d’Antena 3 i Onda Cero han defensat els drets dels més petits.
Susana Griso, Matias Prats, Roberto Arce i Jorge Fernandez han estat un exemple de que la solidaritat també traspassa les pantalles del televisor. Tot i cadascun d’ells ens han ensenyat el seu somriure més tendre i les seves imatges més entranyables amb una sola finalitat: Ajudar a la població a prendre consciència del fet que molts dels drets fonamentals dels menors no estan garantits.
Aquesta iniciativa va sorgir d’Antena 3 i Onda Cero, amb el suport de la Fundació Antena 3, i ha servit perquè durant una setmana, del 12 al 18 de novembre, tots ens quedem bocabadats davant el televisor, aquesta vegada per una bona causa.

La programació d’Antena 3 s’ha alterat amb l’emissió continuada de vídeos dels presentadors més coneguts, durant l’emissió dels qual ens recordaven alguns dels drets dels infants. D’altres periodistes com Jaime Cantizano, conegut per la majoria de nosaltres, s’han ocupat de narrar-nos algunes de les millors anècdotes de la seva infància, al mateix temps que defensaven el marc legal dels més indefensos.

Aquesta campanya finalitza el dimarts 20 de novembre, Dia Universal de la Infància, dia en el qual la cadena televisiva prepara un programa especial que tindrà coma protagonistes els nens.

Els altres protagonistes de la setmana han estat els nens del programa que presenta Ramon Garcia “Eres más listo que un niño de primaria?”. Maria, Verónica, German, Adrián y Javier han sortir en antena per explicar als espectadors cinc dels 54 articles de la Convneció del 89 sobre els Drets dels Infants.
Sens dubte, es tracta d’una molt bona iniciativa que pretén demostrar que periodisme i cooperació poden caminar de la mà.

Aquestes són les paraules d'alguns dels protagonistes d'aquesta innovadora campanya solidària:

Susana Griso recorda que els nens tenen dret a no passar gana

Roberto Brasero reclama que no siguin utilitzats com a soldats

Carlos Sobera reivindica el dret a que els més petits no pateixin maltractaments

Pilar Galán reclama que no siguin obligats a treballar

Jaime Cantizano recorda que no han de ser discriminats

Lourdes Maldonado vol que es reconegui el seu dret a jugar

Matías Prats i Ramón García reivindiquen el seu dret a rebre una educació digne

Manu Sánchez reivindica el dret a que puguin gaudir del temps lliure

Roberto Arce recorda que han de viure allunyats de situacions i ambients de perill

Jorge Fernández diu que tots han de tenir dret a rebre atenció mèdica

UNS DRETS MÉS UTÒPICS QUE REALS

El dia 20 de novembre se celebra el Dia Universal dels Drets de la Infancia, uns drets que actualment no constitueixen una realitat.

La convenció sobre els Drets de l’Infant és un tractat internacional aprovat per l’Assamblea de les Nacions Unides el 20 de Novembre de 1989. El text, que va ser recolzat per tots els països excepte Estats Units i Somàlia, aprovava una sèrie de Drets per als infants i els convertia així en subjectes de ple dret.

La Convenció del 89 va suposar tota una fita per tots els membres participants, ja que dotar els més desprotegits d’un sistema de protecció era un molt bon inici per donar forma a un món ple d’injustícies que en aquell moment s’estava transformant tant políticament, com socialment, i per tant, per primera vegada es podia començar a pensar en un món una mica més just i igualitari.

D’això ja fa 18 anys, és a dir, ha passat el temps suficient com perquè la majoria de països hagin aplicat mesures beneficioses per aquest col·lectiu, però no tan sols s’han ignorat la majoria d’aquests drets als petits, sinó que en molts casos s’han transgredit i s’han negat aquests drets en moltes parts del planeta. Són molts els reptes que resten per dur a terme i que, desgraciadament, es reflecteixen en totes aquestes xifres recollides periòdicament per la Fundació Unicef:

· 1 de cada 4 nens viu en condicions d’extrema pobresa, fet provocat perquè la família ingressa menys d’un euro al dia.
· 1 de cada 12 nens i nenes mor abans de complir els 5 anys d’edat.
· Més de 120 milions de nens en edat escolar no van a l’escola, la majoria dels quals són nenes.
· 300.000 nens i nenes exerceixen de soldats en conflictes armats pels quals poden perdre la vida.
· Més d’1,8 milions de nens, i sobre tot, nenes estàn sotmesos a l’explotació sexual.
I finalment, cada minut, un nen/ena mor per malaltia vinculada al SIDA.

Són dades que veritablement posen la pell de gallina i que es repeteixen dia rere dia en alguns països.

Per aquest motiu, dies com el 20 de novembre ens serveixen per recordar-nos que els drets de la infància estan aprovats i ratificats, però no estan, ni de bon tros, garantits.

Aprenent un llenguatge innovador: l'alfabetització mediàtica

Tradicionalment aquest concepte va relacionat amb el procés pel qual qualsevol persona adquireix certes capacitats relacionades amb l’aprenentatge de l’escriptura. Aquest procés es basa en l’aprenentatge de dues capacitat específiques: llegir i escriure. Fins fa uns anys, l’alfabetització tradicional era l’únic tipus d’alfabetització possible. Actualment, però, aquest concepte s’ha vist totalment superat per l’aparició de les noves tecnologies i d’una nova societat paral·lela a la nostra: la societat de la informació.

Actualment els experts se serveixen d’altres termes com el d’alfabetització digital per a realitzar estudis sobre el coneixement de la població. Per aquest motiu, és important conèixer de què s’està parlant quan es diu que una persona és alfabeta o analfabeta digitalment parlant. L’alfabetització digital sorgeix com una forma de designar el nivell de competència que té una persona en matèria d’informàtica. La informàtica s’ha convertit en un llenguatge propi dels éssers humans, és imprescindible pel desenvolupament de les postres activitats diàries, pel progrés del nostre país. Per tant, necessitem utilitzar-la i entendre-la prèviament. El problema amb el que es troba gran part de la població és que no l’entenen, ni saben exactament com funciona. En aquest sentit, es parla d’analfabets digital. Però aquesta analfabetització ens afecta a molts de nosaltres que sabem utilitzar eines d’Internet com els buscadors, però que realment no sabríem explicar com, ni perquè funcionen. Per tant, davant de tot aquest panorama cal una profunda tasca d’alfabetització digital per a cadascun de nosaltres. Cal educar els ciutadans en un nou aspecte: el de l’aprenentatge informàtic. Actualment, la seva importància és tan gran que si un no s’educa en termes digitals córrer el perill de quedar exclòs per sempre més de la societat. Una societat totalment mediatitzada i digitalitzada que persegueix únicament la complexitat, la globalització i la interconnectivitat entre tots nosaltres.

Un altre tipus de concepte sorgit arrel de l’aparició dels nous mitjans de comunicació i de les noves tecnologies és el d’alfabetització audiovisual, en el qual es parla de l’aprenentatge d’uns codis d’identificació d’imatges. Aquest procés d’aprenentatge d’un llenguatge propi dels mitjans audiovisuals (com la televisió, per exemple) passa per una primera lectura, però conclou amb la rebuda i la comprensió d’un missatge. Es tracta d’un tipus de llenguatge propi d’aquest tipus de mitjans, que degut a la seva preeminència actualment, és necessari assolir i interioritzar. Aquest tipus d’alfabetització és una de les més desenvolupades actualment, ja que els mitjans audiovisuals gaudeixen d’un alt grau de poder dins la nostra societat.

Finalment, cal parlar d’un tercer tipus d’alfabetització. La que sorgeix de la simbiosi d’aquestes anteriors i que, per tant, és la més important i la única vàlida per a desenvolupar-se adequadament en tots els àmbits de la nostra vida quotidiana. Parlem de l’alfabetització mediàtica. Una persona estarà alfabetitzada mediàticament quan reuneixi totes les competències pròpies de l’escriptura, dels llenguatge digital i de l’audiovisual. Només a partir d’aquí se li posaran a la disposició un conjunt d’instruments per a poder accedir, analitzar, avaluar i crear missatges dels mitjans de comunicació en una diversa varietat de formes. La finalitat d’aquest procés és aconseguir que els ciutadans es converteixin en hàbils productors i crítics receptors dels missatges dels Mass Media.

Perquè té tanta importància l’alfabetització mediàtica?

Doncs la resposta és senzilla. Perquè actualment estem vivint en una doble realitat: la ja tradicional, podríem denominar-la com a física, real, palpable i una nova realitat que és paral·lela a aquesta, on la ciutadania juga un doble rol. Aquesta nova realitat s’estén cada vegada més gràcies a la globalització de les tecnologies i els mitjans de comunicació. Hi ha qui parla de l’Imperi del Segle XXI, un imperi sense limitacions geogràfiques, ni culturals. Un imperi que s’escampa com una plaga i que condiciona i, fins i tot, domina el nostre dia a dia.

Per tant, si es vol mantenir la democràcia i les relacions interculturals entre els països és necessària i, fins i tot m’atreviria a dir que obligatòria, una adequada i ràpida alfabetització dels mitjans de comunicació

VIURE AMB RESPECTE AL MEDI AMBIENT

Un any més, Ecoviure bat records d’assistència i trenca totes les previsions. Més de 13.000 visitants van passar per la mostra. La Fira ecologista de Manresa va obrir portes el dia 19 d’octubre per oferir al públic un total de 84 estands fets per diverses associacions i entitats que treballen en l’àmbit de l’ecologia, la sostenibilitat i la solidaritat. La fira s’acompanyava d’un ampli programa d’activitats paral·leles amb tot tipus de xerrades, jornades tècniques, exposicions i tallers infantils, entre d’altres propostes.

Durant tres dies la capital de Bages es va omplir de propostes i propostes per fer més compatibles la vida humana i la del nostre sòl. Al llarg de tot el cap de setmana, els visitants podien acostar-se gratuïtament a l’exposició mitjançant un carrilet que els recollia al carrer Guimerà i a la carretera de Vic i els duia fins a l’entrada del Palau Firal. Una molt bona iniciativa que va beneficiar, i de bon tros, els organitzadors de la trobada.

Els 84 estands que van formar part de la Fira Ecoviure eren d’origen molt heterogeni. Podíem trobar propostes d’aliments ecològics, alternatives per a la construcció, energies renovables, ONGs vinculades al medi ambient, transports més ecològics....
Davinchi és una empresa vinculada aquesta darrera proposta ja que venen una nova forma de transport ecològic, econòmic i ràpid. Estem parlant de bicicletes i motocicletes elèctriques. Una bicicleta elèctrica és una bicicleta convencional a la que se li ha afegit un motor elèctric que ajuda al seu avançament. No estem parlant d’una moto elèctrica perquè cal pedalar per a que s’activi.

Les bicicletes elèctriques funcionen amb una bateria de liti de tres quilos de pes i una autonomia d’entre 30 i 40 kilòmetres. Aquesta bateria es carrega a la corrent elèctrica com si fos un telèfon mòbil. Un altre dels avantatges que té aquesta bicicleta és el cost mínim de 0,15 cèntims que suposa recarregar-la.

L’Scooter elèctric és una altre de les alternatives que proposa l’empresa Davinchi per a un transport ecològic. És tracta d’un ciclomotor ràpid i àgil, sense sorolls ni fums i amb un baix cost de manteniment. Aquesta motocicleta és el substitut ideal als vehicles de gasolina, cada deu quilòmetres resulta deu vegades més barat.

El dissabte, Ecoviure va acollir el conegut Fòrum de la Solidaritat de Manresa, que tornava un any més amb la intenció d’elaborar noves propostes per a la creació d’una cultura de sostenibilitat real. L’exconseller de Comerç de la Generalitat de Catalunya no va voler perdre’s la trobada i, durant el matí de dissabte, va fer de contertulià en una taula rodona, on es discutia la incidència de les grans superfícies comercials als nostres pobles i ciutats.

Ecoviure va néixer l’any 1997 amb la intenció de servir de punt de trobada de les persones i els professionals que, des de diferents àmbits, treballen per la sostenibilitat ambiental, social i econòmica del planeta. La Comissió Organitzadora d’Ecoviure està formada per tot tipus d’entitats, administracions, empreses, sindicats, professionals i consumidors dels diferents sectors implicats.

L’edició d’aquest any compta amb nous convidats i més activitats, fet que ha convertit aquesta edició en un tot un èxit. En aquests sentit, hi va tenir molt a veure la inclusió del Fòrum Manresa Solidària, que va atraure desenes de persones a tots els actes que va organitzar. D’altra banda, la presència de nombrosos curiosos als estands de la Fira completaven una jornada de la qual els organitzadors declaraven està molt satisfets. Amb un balanç del tot positiu, Ecoviure tancava portes i ho feia com a fira de referència totalment consolidada a Catalunya.

Una de les activitats que va aconseguir congregar més participants va ser la de cuina ecològica, en la qual una cuinera ensenyava al públic les propietats i els avantatges d’utilitzar aquest tipus de cuina. Els plats escollits per a la mostra van ser els patés vegetals, les llenties ecològiques, el seitan casolà i unes barretes energètiques per als postres. Menjars molt diferents, però tots amb un denominador comú: la producció natural, sense elements químics.

Una altra de les activitats rellevants de la jornada va ser la Trobada anual de cooperatives de consum ecològic, entre les quals es troben les associacions Almàixera i el Rostoll Verd, de Manresa. Aquestes associacions ecològiques ofereixen la possibilitat als seus socis de consumir productes ecològics provinents d’àrees properes a Manresa i fomenten l’ús de productes de comerç just. La reunió va servir com a punt de trobada en què els membres de les organitzacions van discutir aspectes tan diversos com la falta de compromís i de coordinació entre les entitats. Una activitat de la qual s’ocupa Econconsum.

Aquesta ha estat una edició plena d’activitats paral·leles a la Fira. Entre aquestes, cal destacar la projecció del film Una verdad incómoda del Premi Nobel de la Pau, Al Gore. Un espectacular documental sobre els efectes del canvi climàtic, centrat específicament en l’escalfament global. L’exvicepresident nord-americà mostra en e llargmetratge un contundent i preocupant retrat de la situació actual del planeta, provocat per les ingents emissions de CO2 degudes a l’acció de l’home.

Una altra de les novetats que els col·lectius participants van presentar al públic en aquesta edició és la proposta anomenada construcció sostenible. Un tema que està molt de moda davant del creixement desmesurat els darrers temps de la construcció de vivendes i pisos. Integrar paràmetres de sostenibilitat als edificis, espais urbans i infrastructures és una necessitat si es vol reduir la incidència negativa que l’activitat constructiva té en el medi ambient. Donar resposta a aquestes necessitats implica introduir paràmetres mediambientals a tot el procés constructiu, ja sigui a la hora de projectar, en la tria dels materials o en l’execució de les obres.

Aigua de la pluja.cat va néixer per tal de donar solucions als agents implicats a la construcció sostenible. Els criteris de sostenibilitat, eficiència energètica i responsabilitat social guien en tot moment el disseny de les seves instal·lacions. Aquesta empresa ofereix la possibilitat d’utilitzar l’aigua de la pluja per regar els jardins, per a les cisternes dels sanitaris o fins i tot per a la rentadora. L’aigua és un bé escàs i per això aquest nou sistema d’aprofitament de l’aigua de la pluja és un estalvi econòmic i a més a més permet no fer-ne un bon ús.

Un dels altres estands que van estar presents a Ecoviure era el que presentava el projecte del parc de la sèquia. Aquesta proposta neix amb la voluntat de convertir el canal de la sèquia en un espai de lleure cultura i turisme pretén ser una forma diferent de descobrir un territori amb un ric patrimoni i amb tradicions llegendàries associades al canal medieval.

L’ajuntament ha instal·lat uns equipaments bàsics al llarg del canal que faciliten la visita i la interpretació dels llocs més interessants alhora que es treballa en la creació d’uns seguits d’activitats lúdiques al voltant de la sèquia.

Ecoviure 2007 ha posat un interès especial en aquelles activitats que tenen com objectiu sensibilitzar els més petits de la importància de prendre mesures de protecció del mediambient.
Durant tot el cap de setmana la fira es va omplir de tallers i activitats que ensenyaven als nens com poder construir objectes i jocs a partir de materials reciclats.

En definitiva, la capital del Bages va convertir-se durant tot el cap de setmana en la capital de la sostenibilitat econòmica i social del país.

El PERIODISTA, de vocació a professió

El periodisme és una de les professions més compromeses i lligades que hi ha actualment. Tenir la responsabilitat de fer de mediador entre la informació i la població és tot un compromís, que no tothom sap canalitzar ni exercir correctament.

La labor d’un comunicador és sovint complexa i complicada i té una gran transcendència social a la vida de les persones. La funció del periodista és ser analític, ser crític amb els problemes actuals i fer de veu de la gran massa poblacional en l’entorn públic. També implica moltes vegades negociar amb el poder o contradir-lo i exposar-ho públicament. Però qualsevol de les activitats que realitza un periodista són transcendentals, ja que van més enllà de la redacció, tenen una repercussió pública i poden fer canviar determinades qüestions del nostre món.

Els periodistes són els veritables sobirans de la nostra societat, perquè a la pràctica tenen molt més poder que el que coneixem popularment com a Govern. Per tant, mitjans de comunicació i periodistes tenen una missió i una funció social de gran abast. La seva missió és, o hauria de ser, la d’actuar com a canals d’informació i de transmissió de tot el que altera l’ordre públic del país perquè únicament a través d’ells es forma la opinió pública i, com a conseqüència, la opinió de tots els conciutadans. Però, no sols això, un bon periodista ha de basar-se sempre en les normes ètiques que recull el Codi Deontològic i actuar com a veu crítica de les accions que consideri injustes, així com denunciar els nombrosos actes de desigualtats socials que es cometen dia rere dia a la nostre societat.

La missió del periodista és recol·lectar la informació necessària per donar al públic una visió acurada, precisa i versemblant de la veritat, ja que la veritat total és impossible d’aconseguir. Sempre hi hauran diverses versions d’una mateixa història, diversos punts de vista corresponents a diferents fonts d’informació i interessos comercials, econòmics i polítics que entorpiran l’accés a la veritable realitat de les coses.

Un bon exemple de bon periodisme el trobem en el que va ser escollit l’any 1999 el millor periodista polac del segle XX, Ryszard Kapusczinsky, un periodista compromès, lluitador i inconformista, conegut popularment com un dels grans mestres del periodisme modern. Els seu darrer llibre Los cínicos no sirven para este oficio recull constants crítiques adreçades a aquelles futures generacions que poden fer possible un periodisme humà, de denúncia i autèntic. El llibre està escrit en forma de diàlegs. Aquestes converses ens mostren la cara més compromesa de l’autor amb aquells sectors més desafavorits, a qui només ell ha sabut donar cara i ulls a través dels seus relats. El lector té la oportunitat de conèixer al llibre un Kapuscinski sincer i crític amb el paper que actualment tenen els mitjans de comunicació a la societat. El llibre s’ha convertit en un exemple de superació d’un autor que ha convertit la seva forma de fer periodisme en una escola d’admirables valors.

El bon periodisme també rep el nom d’ Anna Politkvoskaya, la brillant i combativa periodista russa assassinada a l’interior del seu pis a Moscou, sentenciada a mort per les seves crítiques als actes irregulars del govern a rus i altres denuncies expressades als seus articles i llibres. És també. Ella simbolitza el drama dels periodistes caiguts en altres parts del món por defensar les seves idees o, simplement, per exercir dignament la seva professió: informar.

Una frase resumeix per a mi l’essència de la funció i missió del bon periodisme:

“El escritor como el periodista deben ser brillantes soldados del derecho, defensores y paladines de la justicia. Son gloriosas esas grandes luchas de la prensa que dan por resultado el triunfo de una buena causa y la victoria de una alta idea”.

Cent anys després d’aquesta afirmació, aquesta missió continua vigent, perquè som nosaltres els que ens hem d’erigir a favor de la justícia, a favor dels nostres drets, perquè som els únics que tenim veu per fer-ho i perquè aquesta és la finalitat de la nostra humil professió.

Conceptes claus en l’àmbit comunicatiu-educatiu:

Un comunicador té un paper essencial en l’educació del seu públic i, en general, de tota la població. Per aquest motiu, és essencial que un bon periodista sàpiga diferenciar certs conceptes claus que pertanyen a ambdós àmbits. Els més importants són els següents:

Emissió i difusió:

Emetre és l’acció d’enviar una senyal des d’un pol emissor a un pol receptor.En canvi, difondre consisteix a fer arribar una senyal des d’un pol emissor a un públic massiu.

Comunicar i informar:

Comunicar implica una acció de reciprocitat entre emissor i receptor. Informar, per contra, implica emetre una determinada informació sense esperar cap mena de reciprocitat per part del receptor. És, per tant, un acte individualista i unidireccional.

Informació i Notícia:

La paraula informació engloba tot tipus de missatges que l’emissor pot enviar al receptor. La notícia constitueix sols una part de tota aquesta informació, i, és pròpiament un gènere informatiu.

Narrar i Argumentar:

Narrar és donar a conèixer l’evolució, el transcurs, es tracta de deixar per escrit el procés de transformació d’alguna cosa. Cal tenir en compte, però, que narració i descripció no són el mateix.
D’altra banda, argumentar é formular una sèrie d’arguments per justificar alguna cosa. Es tracta d’un procés lògic i perfectament estructurat entorn a una sèrie d raons o arguments pels quals s’arriba a una certa conclusió. Aquest procés té com a finalitat influir, condicionar, o fins i tot, persuadir el receptor per tal que accepti aquell raonament com a vàlid.

Instruir i Aprendre:

Instruir consisteix a donar a algú coneixements (informacions) o valors, especialment d'una manera metòdica, per a educar-lo.
Aprendre requereix un coneixement previ o una habilitat. Aprendre és un procés, sovint complex que requereix predisposició i capacitat. Es tracta d’anar automatitzant els coneixement a mesura que els rebem. Dit d’una altra forma, és adquirir la coneixença, la pràctica d’alguna cosa amb l’estudi previ i l’atenció.

Els nens del Txad

Vídeo de France 24 sobre la detenció dels membres de l'ONG Arche de Zoé.

El president francès, Nicolas Sarkozy, sortirà avui del Txad amb les quatre hostesses espanyoles detingudes en aquest país i acusades de complicitat en un intent de segrest de 103 nens, segons fonts del Govern espanyol.
Les hostesses pertanyents a la companyia són Tatiana Suárez (sobrecàrrec), Carolina Jean (auxiliar), Mercedes Calleja i Sara López.

Sarkozy ha viatjat avui al Txad per fer gestions amb el seu homòleg d'aquest país, Idriss Deby, davant la situació dels setze europeus que estan detinguts a Djamena, la capital del Txad. En el viatge fet pel president francès es concretarà l'alliberament d'algun dels set espanyols que estan detinguts al Txad, que formaven part de la tripulació de l'avió que l'ONG l’Arca de Zoé va noliejar per al trasllat dels nens. Després d’una setmana de pugna constant, les hostesses tornen a casa, però encara és incert el futur que espera als seus companys de tripulació que continuen en dependències policials.

Fa una setmana, el cas dels 103 nens del Txad va saltar a la premsa i les autoritats policials del país van decidir arrestar provisionalment tot el personal que viatjava a l’avió, junt amb els membres implicats de l’ONG Arca de Zoé. Després de tot el rebombori creat internacionalment, han estat vàries les persones que hi ha dit la seva.

La delegada en el Txad del Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), Annet Rehrl, ha afirmat en unes declaracions que cap dels 103 nens que es van intentar traslladar és orfe i també ha denunciat el pèssim tracte que van rebre per part dels membre d’aquesta ONG com per exemple, el fet de posar-los falsos envenats perquè semblessin més dèbils del que realment estaven. Tres fonts més corroboren el testimoni de Rehrl.

D’altra banda, l’organització no governamental implicada en el cas afirmava en la seva pàgina web que la intenció era traslladar els nens a França i una vegada allà, sol·licitar asil polític declarant els menors com a refugiats per així garantir-los l’acollida al país, cosa impossible segons fonts d’Acnur al provindre d’un país cm el Txad.

Vàries han estat les fonts que asseguren que hi ha una altra finalitat més enllà de la humanitària en l’acció de l’ONG, perquè els menors estaven en bones condicions de salut i no provenien de cap zona en conflicte. També afegien que l’organització no governamental no els havia facilitat cap mena d’aliment ni tan sols aigua.

Després d’aquest fort trasbals, els menor es troben allotjats en un orfenat a Abexé sota supervisió d’ACNUR, que els hi proporciona aigua i menjar mentre per altra banda, s’investiga, amb l’ajuda dels nens, d’on provenen.
A partir d’ara, però els membres de l’organització ACNUR seran els encarregats de recopilar la informació necessària perquè la Creu Roja pugui a la llarga trobar les seves respectives famílies. El procés serà llarg i laboriós i els membres de Creu Roja hauran de recórrer desenes de poblats i campaments en busca de les famílies dels petits.

Si bé encara no hi ha una resolució ferma sobre les accions de l’ONG Arca de Zoé, és totalment condemnable l’acció d’una organització que té com a objectiu lluitar per sobre de tot pels drets humans de les persones.

L’Arca de Zoé és, però, només la punta de l’iceberg d’un sistema capitalista i globalitzador que busca per sobre de tot el lucre i que té com a màxima el materialisme i l’ambició. Jugar amb la vida i el benestar de persones és lamentable, però fer-ho amb les vides dels més petits és un delicte en tota la seva expressió.

Si una organització humanitària es comporta de tal manera que cal esperar de la resta del nostre món inhumà?

A vegades són necessàries aquestes preguntes que sabem que no tenen resposta per adonar-nos de la crueltat que regna i que guia les accions del nostre món.

ELS CASALS, UNA ALTRA FORMA DE VEURE L'EDUCACIÓ

El Casal de Joves de la Seu torna després de les vacances amb noves activitats i moltes sorpreses. A partir d’ara, l’esplai infantil oferirà noves xerrades, sortides, concursos i tot tipus d’activitats adreçades als més joves. Un any més, el Casal obra les seves portes a tots els nois i noies manresans i d’origen immigrant. A més a més, com a novetat el casal pretén formar dos grups els dissabtes a la tarda: un de joves i un d’infants.
El Casal vol ser un exemple de diversitat cultural dins la ciutat i mostra d’això és que aquest any un dels seus principals objectius és oferir les seves activitats als joves del Barri Antic de Manresa. Tot i que hi ha nens immigrants que ja són membres de l’associació des de fa temps, costa que els estrangers amb certes costums culturals s’adscriguin a un esplai religiós com aquest.

Una de les virtuts d’aquest esplai manresà és la vitalitat amb què treballen els seus monitors i monitores. Això permet fer un gran nombre d’activitats i dur a terme moltes i diverses iniciatives durant tota l’època escolar. El Casal organitza cada mes tallers, sortides i molts jocs. Tot això amb la intenció de crear un lloc idoni per a la integració i la convivència entre els infants de tota la ciutat i on aquests poden aprendre i fer amics passant-s’ho d’allò més bé. Però les activitats no sols van adreçades als més menuts, sinó que busquen també la participació de pares i avis.

El Casal de Joves de la Seu es va crear fa deu anys per poder oferir un lloc de lleure als infants de la parròquia i als infants d’altres barris. Poc a poc ha anat creixent i s’ha anat convertint en una agrupació que acull cada dissabte a més joves amb ganes de passar una bona estona i fer amics. L’agrupació gaudeix d’un bon ambient on els infants poden compartir les seves experiències amb companys i monitors i poden expressar lliurement els seus sentiments i emocions. A hores d’ara, s’ha convertit en una molt bona opció per les tardes de dissabte i ja compta amb un total de 30 nens inscrits, xifra que augmenta en activitats esporàdiques, en les quals poden arribar a ser uns 60.Una alternativa que agrada no sols als pares sinó als més exigents: els nens.

El Casal va sorgir d’una petita prova pilot que es va fer fa deu anys per l’època de Nadal. Es pretenia crear un esplai de Nadal, però l’èxit d’assistència va fer que s’acabés convertint en un projecte consolidat i a llarg termini.


Els pares són els més agraïts amb el projecte i es mostren del tot satisfets amb l’equip que porta el centre. Entre els valors que en destaquen hi ha l’amistat, la convivència i la solidaritat entre els nens i nenes. Portar de petits els nens en aquests indrets és una millora molt important en l’aprenentatge del dia a dia perquè aquests aprenen nous valors i sobretot perquè se’ls ensenya a compartir i a conviure tots plegats sense cap mena de distinció cultural ni racial. Formar els més petits en activitats de caire cultural i lúdic ajuda els nens a convertir-se en adolescents amb un ventall molt més ampli d’inquietuds i de coneixements.

Després de passar per diferents locals el Casal va trobar el passat març una localitat definitiva i del gust de tots a la Baixada de la Parròquia de la Seu. Des de llavors tot han estat presses per aconseguir habilitar aquest local per traslladar-s’hi el és ràpid possible. El Casal està adscrit a la parròquia de la Seu. El seu mossèn va ser un dels primers a donar suport a aquest projecte. Un projecte fet amb molta il·lusió i sempre tenint en compte els desitjos de les respectives famílies. El casal s’ha convertit en una forma alternativa d’acostar l’activitat religiosa als més petits i a la vegada, la parròquia s’ha fet amb la millor propaganda possible.


La Fira de Santa Llúcia és un dels projectes que els monitors tenen en ment a hores d’ara. Per segon any consecutiu, el casal és l’encarregat d’organitzar la festa que tindrà lloc a principis de desembre a la Baixada de la Seu. Una fira de caràcter artesà i tradicional que comptarà amb la participació de tots i on s’oferiran tot tipus de tallers i activitats adreçades als més joves.
A més a més, l’equip està començant a realitzar els preparatius per col·laborar amb la Fira de l’Aixada que se celebrarà el proper mes de febrer a la ciutat. La Basílica de Santa Maria de La Seu i el seu entorn serviran d’escenari d’activitats artístiques durant tot el cap de setmana de la Fira i l’equip també prepararà diverses activitats i jocs amb la col·laboració dels infants.
Com cada any, l’equip directiu també té prevista una sortida al Saló de la Infància a Barcelona i aquest any volen incorporar a la seva agenda habitual una sortida popular a Montserrat per mostrar als més petits un dels símbols més importants de Catalunya. Aquestes sortides són un clar exemple de la voluntat cultural que regna al Casal. Però en totes les activitat que duen a terme, els monitors tenen com a objectiu final involucrar els infants en els actes culturals que tenen lloc a Manresa.

El casal compta amb un logotip molt singular format pels coneguts personatges de Disney: els set nans. Una imatge que sintetitza l’objectiu final del casal: aconseguir fer de l’esplai tota una família amb la unió com a lligam entre tots els seus membres. Fent gala d’aquesta cohesió, el dissabte 29 de setembre tots eren presents a la inauguració de les noves instal·lacions. Pares, avis, i monitors gaudien d’una tarda plena d’actes en companyia dels somriures dels més petits. Entre desenes d’inflables, la Baixada de la Seu es va convertir en l’escenari d’un gran festa que culminava amb xocolatada per a tothom i amb la presentació de la mascota del local: el dimoniet. Un personatge molt especial que acompanyarà els nens a les principals festes i activitats.

El Casal té la sort de poder comptar amb patrocinadors de la talla de Caixa Manresa, La Polar, Nestle o Coca-Cola, que recolzen els seus actes sense cap mena d’ànim de lucre. Però l’ajuda més important és la que rep per part de l’Ajuntament de la ciutat, que fa tres anys que els subvenciona i els dona suport institucional. En l’acte d’inauguració i com a representant de l’equip de govern va ser-hi present Alba Alsina, regidora de Joventut, que va felicitar a tots per la feina feta.

Amb la inauguració de les noves instal·lacions, el Casal engega una nova etapa de la seva història i ho fa amb la reobertura de la seva publicació: el Casalet, que es va deixar de publicar el passat mes de gener per problemes logístics i que a partir d’ara sortirà bimensualment.

A part d’aquesta reincorporació, el Casal de Joves ha preparat aquest estiu un llibre on apareixen totes les activitats que van duu a terme els petits durant les colònies que van fer amb les seves respectives famílies a Puigcerdà l’any passat. Un monogràfic que explica només un bocinet de la història d’aquest esplai que creix dia a dia amb la incorporació de nous monitors i infants.