miércoles, 29 de octubre de 2008

L' ESTABLISHMENT APOSTA PELS DEMÒCRATES


The Washington Post és el diari més antic de la capital dels Estats Units, Washington, DC. El Post, com el denominen els nord-americans és un diari de “tendències liberals”, sobretot en les seves pàgines d’opinió, en que manifesta obertament les seves particulars inclinacions polítiques. Els líders més conservadors l’equiparen al New York Times i ambdós són qualificats com a emblemes dels "mitjans liberals".

Aquesta inclinació s’anomena endorsement (que vol dir suport a un candidat) i és motl habitual dels Estats Units. Tan es duu a terme entre com descaradament a través de les premsa. En el cas de la premsa, i no com aquí en què tot és maquillat excessivament per parlar amb un llenguatge “políticament correcte” i no “ofendre determinades sensibilitats”, allà és vist com un fet d’honradesa professional vers als teus lectors i això no suposa perdre la teva credibilitat com a mitjà. Tampoc és interpretat com un atemptat a la dignitat d’aquells sectors contraris al candidat. Més aviat al contrari, els ciutadans i electors agraeixen que de tan en tan el seu diari es mulli sempre que tingui un raonament vàlid. A Amèrica del Nord és vist com un instrument més del debat polític, que ajuda a analitzar clarament el panorama pre-eleccions i aquí, en canvi; com una arma profundament perillosa.

Així es va poder veure en el Cas Watergate de la mà del diari The Washington Post (el qual analitzo jo), als anys 70, conduïda per Bob Woodward i Carl Bernstein, que va jugar un paper determinant en la caiguda de Richard Nixon, qui era president en aquells moments.

Durant tota la campanya The Washington Post ha mostrat un adequat respecte capa al figura de John McCain, perquè en nombroses ocasions a taxat de"decepcionant" la seva companya, utilitzant sempre com a pretext la seva companya de viatge Sarah Palin. El periòdic ja ha admès en més d’una ocasió que no està en tot d’acord amb el candidat demòcrata, com per exemple, en la seva insistència a treure les tropes d’Iraq de forma ràpida, però segons el diari, el candidat té altres i abundants punts forts que poden portar-lo a la Presidència dels EUA. El que destaca per sobre de tot ha estat la seva capacitat per “inspirar a milions de votants de diverses edats i races, la qual cosa no és un fet irrellevant en un país que sovint es mostra dividit i cínic”. D’aquesta manera concloïa l’editorial que li dedicava i que ja vaig comentar la setmana anterior.
Algunes cadenes de televisió també són profundament militants, sense que en aquest cas es mostri obertament aquest endorsement. Als dos extrems trobem La Fox News, partidària clara dels republicans i opositora d’Obama, i a l’altre, MSNBC, alguns presentadors de la qual clamen obertament en els seus programes a favor d’Obama. La CNN, en canvi, es manté en un cert equilibri.

L’ÚLTIM ESFORÇ

L’avantatge que mantenia Obama sobre Mc Cain a unes setmanes de les eleccions es confirma a una setmana del desenllaç final. Segons dades d’un sondeig nacional publicat per ABC News-Washington Post, Obama tindria un avantatge del 52 al 45% sobre McCain, una mica inferior al marge del 54 al 43% de la setmana passada. Una altra enquesta feta per l’institut Gallup divulgada també aquest dilluns dóna a Obama una diferència menor entre els votants quasi decidits a votar: 50% en contra del 45% de les intencions de vot a escala nacional. Entre aquests votants, però, la majoria d’enquestes donen al demòcrata un avantatge de dos dígits.

A una setmana de la gran final, ambdós protagonistes es troben en una veritable cursa de fons, intentant convèncer els últims sectors encara indecisos, perquè segurament d’aquests dependrà el triomf d’un o altre candidat i el que és més important; el futur d’Amèrica. El guanyador, però té aquesta vegada una especial responsabilitat, ja que d’ell dependrà en bona part la resolució de la crisi financera a nivell mundial. Tot un repte a hores d’ara.

Aida Sinfreu

viernes, 24 de octubre de 2008

THE WASHINGTON POST APUNTA QUE SARAH PALLIN POT FER PERILLAR LA PRESIDÈNCIA DE MC CAIN


En un sondeig publicat a principis d’aquest mes pel diari Washington Post es va desvetallar que el candidat republicà, John Mccain, pot veure perillar el seu lloc a la Casa Blanca per culpa de Sarah Pallin. També a publicació deixava entreveure la mala imatge que professa la candidata a la vicepresidencia, a qui la publicació qualifica “d’ultraconservadora”.

En una enquesta feta pel mateix diari juntament amb la cadena de notícies ABC, en la qual s’han consultat més de mil electors, surten el següents resultats:

Un terç dels entrevistats diu que no votarà a Mc Cain o que pensaba que ho faria però s’ho està pensant al considerar que Palin no és una bona companya de cartell per la seva inexperiencia en política.
Segons aquest sondeig fet per l’Agència Nacional Télam, només un 46% dels electors creu que Palin será en un futur capaç d’entendre la manera de fer política internacional.

Palin ha estat criticada per aquest i altres mitjans per falta d’experiència, però no és la única ja que el mateix defecte se li ha adjudicat a Obama. Aquesta però va fer una penosa actuació en el debat televisiu contra el segon candidat demócrata, qui la va guanyar en capacitat comunicativa, decisió i domini de la paraula.

La última actualitat sobre la senadora d’Alaska està relacionada amb Hugo Chávez, la qual no va dubtar a acusar el líder veneçolà de “dictador” i va asegurar en una cadena de televisió que no dubtarien a adoptar sancions contra Veneçula si Chávez utilitza el petroli com a “arma”. Però les coses canvien i després de la caiguda del preu del petroli el programa de Palin que optava per fer servir les reserves existents a Alaska perd més força que mai.

La popularitat de la senadora cau en picat. Després del sondeig del Washington Post, el Wall Street Journal només li concedeix un index d’un 33% de popularitat entre el possible electorat nord-americà. És destacable que Palin rep la pitjor valoració de tots els candidats i aquesta ha caigut un total d’onze punts en tan sols un mes.

La seva ja popular imatge com a la típica hockey mom perd tanta força com credibilitat li queda. Si a això li sumem la sensació creixent entre la comunitat que és una política “massa maquillada” (recordem que el Comitè Republicà s’ha gastat en el seu vestuari uns 116.000 euros), la figura conservadora de Sarah no agrada als nord-americans.

Però la crisi financera i, en especial, com deia abans, la caiguda del preu del cru fins a un important 30% ha enfonsat la seva imatge i aventuro que no será la salvadora de l’actual govern de Bush.

Mostra d’això és el creixent suport que rep Obama. Avui, en una article publicat pel Washington Post, titulat: “Obama Ties-up McCain in "Red States", s’assegura que el demòcrata té un total d’11 punts d’avantatge.
“With an 11-point advantage among likely voters in today's Washington Post-ABC News tracking poll, Barack Obama maintains his largest national lead of the campaign in Post-ABC polling.”

Però, com ha comentat ell en més d’una ocasió falta per veure què passarà el dia de les eleccions. Seria perfectament plausible que tots aquells que asseguren votar al candidat negre a les presidencials prenguin una opció diferent dins la cambra del vot, sols i sense la pressió de les enquestes i els sondejos. Està clar que fins el primer cap de semana de novembre no hi ha res decidit. Només llavors es veurà qui guanya la vertadera cursa cap a la Casa Blanca.
Aida Sinfreu

lunes, 20 de octubre de 2008

ANÀLISI EDITORIAL THE WASHINGTON POST


BREU APROXIMACIÓ A LES ELECCIONS DEL 4 DE NOVEMBRE


El proper 4 d enovembre més de 200 milions de nord-americans escolliran al president de la República a les eleccios a la Preidència.

Fa 8 anys, el candidat era republicà era George W. Bush, qui va surtir finalment escollit com a nou president. Llavors el partit republicà va derrotar el demòcrata Al Gore, però no en vots populars. Ho va aconseguir per la via dels Grans Electors.
Per aquells qui no sàpiguen com es fa el recompte de vots, aquí va una petita explicació: el candidat que encapçala el vot en un estat s’endú la totalitat dels vots dels Grans Electors d’aquella regió. D’aquests n’hi ha un total de 538.

Des del 2000 han passat massa coses, tantes que potser finalment aquest proper mes, la casa blanca pot tornar-se una mica més negre.

LA PREMSA AMB OBAMA

Aquesta passada setmana tres dels grans diaris nord-americans, Washington Post, Los Angeles Times i el Chicago Tribune, han donat el seu suport al candidat demòcrata. Aquest suport s’ha fet patent en les editorials de cada un dels tres mitjans i dóna l’impuls definitiu a Obama per a convertir-se en el primer President de color que ocuparà la Casa Blanca.

El Washington Post posava títol al seu suport electoral: "Barack Obama for President" (Barack Obama para presidente), en el qual diu que el seu recolzament és ”fàcil”, ja que els republicans han dut a terme una “decepcionant campanya” i això els acabrà repercutint a les urnes.

També destaquen la pèssima capacitat de selecció de l’equip republicà, escollint a una dona que no està “preparada per a ser president”, fent referència a Sarah Pallin, candidata a la Vicepresidència.

El diari elogia en tot moment la intel·ligència d’Obama alegant que “és un home de fina inteligència, amb una gran capacitat per captar els matisos dels temes més comlexes i una habiltat evident per a la conciliació i a construcció de consensos”. També es faressò de la la capacitat política del candidat.

El diari mostra així de forma descarada i oficial les seves preferències quan a aquesta elecció, El que sorprèn, però és que ho faci després d’haver defensat fervorosament a Mc Cain durant la campanya de selecció interna del seu partit. Però a això se li pot trobar una explicació lògica. “És el menys dolent dels candidats republicans”, podria alegar el diari.

Tot i això el diari expressa les seves reserves quan a la que destaca “poca experiència en política nacional del candidat”, però el diari l’encoratja a seguir endavant i li dedica una últimes línies dignes de mencionar íntegrament en anglès (per no perdre l’esperit original de l’article).

“But Mr. Obama's temperament is unlike anything we've seen on the national stage in many years. He is deliberate but not indecisive; eloquent but a master of substance and detail; preternaturally confident but eager to hear opposing points of view. He has inspired millions of voters of diverse ages and races, no small thing in our often divided and cynical country. We think he is the right man for a perilous moment.”

Com acaben dient, és un president amb moltes qualitats, és “de confiança”, té “capacitat de decisió” i és un home que representa “l’enorme diversitat” que ocupa el país actualment. Per tant, i acabo amb les mateixes paraules que acaba The Washington Post, “és el la millor opció pel moment complicat que viu Estats Units”.

Però no és l’únic que s’inclina per Obama, el progressista Los Angeles Times també ha donat el seu suport al demòcrata en una editorial online. Segons el diari, Obama respon a les necessitats d’un “dirigent amb sang freda”.

Finalment, el Chicago Tribune s’uneix als altres dos periòdics i ho fa per primera vegada des de l’any 1847. En una editorial titulada igual que la del Washington Post, la publicació diu: “El 4 de novembre hem d’escollir a un president que ens condueixi durant un període perillós i “el millor candidat per dur a terme aquest repte es Barack Obama”. És més, emfatitza la seva posició, dient que: “El Tribune està orgullós de donar-li suport perquè es converteixi en President dels Estats Units”.

Sense dubte, Obama rep així una de les últimes grates sorpreses al comptar amb aquest important recolzament. Diuen que la premsa és poder, per tant, probablement aquest mà que se li ha estès des dels mitjans l’impulsi definitivament a ocupar un lloc a la Casa Blanca.
Aida Sinfreu

jueves, 16 de octubre de 2008

Crash, el racisme en estat pur


El guionista de Million Dollar Baby, Paul Haggis demostra en “Crash” i per segona vegada, les seves grans dots coma director. Aquesta producció de 2004, que en castellà apareix amb el títol de “Colisión” es presenta davant l’espectador com una història tremendament dura i emocionant.
Crash és una pel·lícula on s’entremesclen un seguit d’històries personals que al principi semblen no tenir res en comú, però que al final totes conflueixen, fent que l’espectador copsi el sentit final de la pel·lícula.

Haggins pren com a escenari la ciutat de Los Angeles on viuen tots i cadascun dels personatges i va narrant les històries personals de cada un, fent èmfasi en les pors personals i les esperances que els guien en el seu dia a dia. Els personatges passen per moments difícils, però tot i això el guió està ple de moments de sentiments, d’amor i, tot i les rancúnies personals, de perdó.

El fil conductor de la història: la tensió que es viu en tot moment i en instants en especial rellevància, cosa que no es podria haver aconseguit sense el magnífic treball dels actorassos que hi intervenen.

Cal remarcar el treball de Don Cheadle (també productor del film), Sandra Bulllock i Brendan Fraser. També el conegut Matt Dillon, que amb la seva interpretació sobresurt per sobre dels demès. I així seguint per un repartiment de luxe que sap trobar la fórmula per no deixar impassible l’espectador. T’arribes a creure tant als personatges, que és com si veiessis la seva pròpia vida.

Crash reflexa aquesta realitat de canviant percepció ètnica que és tan habitual als barris de bona part dels Estats Units (ja des de inicis dels segle XX), però en canvi, la percepció religiosa no hi és present. Les diferències ètniques apareixen perfectament delineades i marcades al llarg de tot el film. A Hollywood és del tot habitual que es tractin aquestes temes. Com diem aquí: és el pa de cada dia.

El racisme i els prejudicis són els indubtables protagonistes del dia a dia a una ciutat com és Los Angeles. Crims, baralles, atracaments, molts d’aquests episodis es viuen diàriament simplement per raó d’ètnia o de raça. I això és el que vol denunciar, en certa manera, Higgins. Per això, ganivets i pistoles són juntament amb els actors els altres acotrs de Crash, apareixent en quasi la totalitat de les escenes rodades.

La tensió va en augment al llarg del film i al final acaba produint-se un brutal xoc entre tots els personatges (d’aquí el nom del film: Crash). Els moments més desesperants són servits amb un silenci aterrador, només trencat per la força de les notes de la música de Mark Isham (magnífica).

La pel·lícula ensenya entre altres coses que malgrat que tots som diferents i que tenim vides totalment alienes les unes a les altres, l’interior, que és el que ens mou, és semblant sinó igual entre els éssers humans. Les persones ens movem pels mateixos sentiments, pels mateixos instints, amb més o menys intensitat, amb més o menys contenció moral, però en el fons pel mateix.

Perquè una pel·lícula sigui bona hi ha una sèrie d’elements que no hi poden faltar: bona interpretació, tensió al llarg de la pel·lícula i un argument que no et deixi indiferent, sinó que et dificulti la son la nit posterior a la pel·lícula.

Després de llegir aquesta crítica personal, suposo que deduïu que Crash els té i que no es pot demanar res més a l’hora de veure una pel·lícula.

La pel·lícula és terriblement dura i està plena de moments impactants, tan que és de les poques pel·lícules que m’ha fet saltar del seient i plorar alhora.
100% recomanable

Aida Sinfreu

lunes, 13 de octubre de 2008

Ressenya bibliogràfica de l’Apel·lació, de John Grisham



El nou llibre de John Grisham ja ha començat a batre records de vendes des de que va sortir al mercat el passat 29 d’agost. L’apel·lació es presenta com una de les grates sorpreses d’aquest inici de curs que pot acabar convertint-se en un best-seller i a emportar-se milers i milers de vendes a tot el país.

L’argument tracta sobre el judici d’una dona, a qui se l’hi ha mort el marit i el fill a causa dels productes altament tòxics que vertia una poderosa empresa als conductes de l’aigua del poble on vivien. La contaminació provoca un increment dels casos de càncer de tot el poble i els advocats de la companyia no saben què fer per parar els milers de demandes que reben.

Després d’aquest primer judici que guanya la demandant, els advocats de la companyia demanen una apel·lació que portaran fins a límits insospitats. Evidentment que després de comprar a l’autoritat que ha de dictar sentència a favor seu, es sortiran amb la seva.

Una vegada més es demostra que el poder i els diners són capaços de corrompre fins i tot el més honrat i si això ha de perjudicar els interessos legítims d’una pobra vídua que ha perdut la seva família, hi ha qui no té problemes en dur-ho a terme.

Corrupció política potser és la paraula que millor definiria la novel·la. Un llibre molt ben escrit i amb tots els ingredients que defineixen al escriptor des dels seus inicis.

Es tracta d’una molt bona lectura que utilitza tots els elements presents de la nostra realitat actual: desastre ecològic, demandes judicials millonàries, una poderosa empresa que està disposada al que sigui per no haver de pagar indemnitzacions i l’habitual corrupció a la que es veu sotmesa l’elit quan hi ha en joc el bon nom d’un dels grans magnats del negoci petroquímic són els ingredients dels que es serveix Grisham per hipnotitzar el lector des del principi fins al final.

Si t’agraden les investigacions policials, les històries amb arguments creïbles, els secrets inconfessables i els elements típics de les novel·les d’investigació, compra’t el llibre. Si no ets aficionat a aquest tipus de lectura, és una molt bona manera d’iniciar-te en aquest món.

Aida Sinfreu