The Washington Post és el diari més antic de la capital dels Estats Units, Washington, DC. El Post, com el denominen els nord-americans és un diari de “tendències liberals”, sobretot en les seves pàgines d’opinió, en que manifesta obertament les seves particulars inclinacions polítiques. Els líders més conservadors l’equiparen al New York Times i ambdós són qualificats com a emblemes dels "mitjans liberals".
Aquesta inclinació s’anomena endorsement (que vol dir suport a un candidat) i és motl habitual dels Estats Units. Tan es duu a terme entre com descaradament a través de les premsa. En el cas de la premsa, i no com aquí en què tot és maquillat excessivament per parlar amb un llenguatge “políticament correcte” i no “ofendre determinades sensibilitats”, allà és vist com un fet d’honradesa professional vers als teus lectors i això no suposa perdre la teva credibilitat com a mitjà. Tampoc és interpretat com un atemptat a la dignitat d’aquells sectors contraris al candidat. Més aviat al contrari, els ciutadans i electors agraeixen que de tan en tan el seu diari es mulli sempre que tingui un raonament vàlid. A Amèrica del Nord és vist com un instrument més del debat polític, que ajuda a analitzar clarament el panorama pre-eleccions i aquí, en canvi; com una arma profundament perillosa.
Així es va poder veure en el Cas Watergate de la mà del diari The Washington Post (el qual analitzo jo), als anys 70, conduïda per Bob Woodward i Carl Bernstein, que va jugar un paper determinant en la caiguda de Richard Nixon, qui era president en aquells moments.
Durant tota la campanya The Washington Post ha mostrat un adequat respecte capa al figura de John McCain, perquè en nombroses ocasions a taxat de"decepcionant" la seva companya, utilitzant sempre com a pretext la seva companya de viatge Sarah Palin. El periòdic ja ha admès en més d’una ocasió que no està en tot d’acord amb el candidat demòcrata, com per exemple, en la seva insistència a treure les tropes d’Iraq de forma ràpida, però segons el diari, el candidat té altres i abundants punts forts que poden portar-lo a la Presidència dels EUA. El que destaca per sobre de tot ha estat la seva capacitat per “inspirar a milions de votants de diverses edats i races, la qual cosa no és un fet irrellevant en un país que sovint es mostra dividit i cínic”. D’aquesta manera concloïa l’editorial que li dedicava i que ja vaig comentar la setmana anterior.
Algunes cadenes de televisió també són profundament militants, sense que en aquest cas es mostri obertament aquest endorsement. Als dos extrems trobem La Fox News, partidària clara dels republicans i opositora d’Obama, i a l’altre, MSNBC, alguns presentadors de la qual clamen obertament en els seus programes a favor d’Obama. La CNN, en canvi, es manté en un cert equilibri.
L’ÚLTIM ESFORÇ
L’ÚLTIM ESFORÇ
L’avantatge que mantenia Obama sobre Mc Cain a unes setmanes de les eleccions es confirma a una setmana del desenllaç final. Segons dades d’un sondeig nacional publicat per ABC News-Washington Post, Obama tindria un avantatge del 52 al 45% sobre McCain, una mica inferior al marge del 54 al 43% de la setmana passada. Una altra enquesta feta per l’institut Gallup divulgada també aquest dilluns dóna a Obama una diferència menor entre els votants quasi decidits a votar: 50% en contra del 45% de les intencions de vot a escala nacional. Entre aquests votants, però, la majoria d’enquestes donen al demòcrata un avantatge de dos dígits.
A una setmana de la gran final, ambdós protagonistes es troben en una veritable cursa de fons, intentant convèncer els últims sectors encara indecisos, perquè segurament d’aquests dependrà el triomf d’un o altre candidat i el que és més important; el futur d’Amèrica. El guanyador, però té aquesta vegada una especial responsabilitat, ja que d’ell dependrà en bona part la resolució de la crisi financera a nivell mundial. Tot un repte a hores d’ara.
Aida Sinfreu
