LA CARA MÉS DURA DEL NOU GABINET POLÍTIC D’OBAMA

A la fotografia es pot apreciar la complicitat que hi ha entre ambdós

Obama ha sabut triar i triar bé. Ha intentat rodejar-se dels millors homes per la seva entrada a la Casa Blanca i un dels escollits ha estat Rahm Emmanuel, que s’ha erigit com a cap del seu gabinet.

Obama ha volgut aprofitar-se de l’experiència d’homes que ja havien format part de l’equip de Clinton i per aquest motiu ha escollit a Emmanuel.

El congresista per Illinois és conegut per la seva forma de fer política: un estil marcadament combatiu que se li ha atribuït i que es veu reflectit en moltes de les accions de la seva trajectòria política fins avui. És públicament conegut el que va fer el polític després d’haver-se discutit amb un assessor. Li va enviar per correu peix podrit com a mostra de la seva desaprovació amb la seva actitud. Una forma de fer excèntrica i molt polèmica.

També és sobradament coneguda la seva habilitat per aconseguir fonts de finançament i per fer inversions, cosa que interessa particularment al president. Després de la seva estreta col·laboració amb el govern de Clinton, Emmanuel va abandonar la Casa Blanca i es va convertir en un banquer d’ inversió. En tan sols dos anys, va aconseguir un patrimoni de més de 16 milions de dòlars.

Després d’això, l’any 2002, va decidir presentar-se al Congrés per Illinois i més tard va començar a formar part del poderós Comitè de Procediments i Recursos de la Cambra de Representants.

Rahm Emmanuel contrasta amb Obama i sempre s’ha mostrat obertament favorable a la guerra d’Irak. Fet que s’explica perquè el nou cap del gabinet del president és fill d’un israelià. Així és lògic que Emmanuel entrés voluntàriament a l’exèrcit d’Israel en la primera guerra del Golf.

Emmanuel és conegut per tots com a home de fort caràcter i de gran determinació (per això en l’ Administració Clinton rebia el sobrenom de Rambo). Després de treballar al Server de Clinton, aquest personalment molt satisfet de la seva fidelitat i professionalitat durant els anys del seu govern, va demanar-li que recolzés la candidatura de la seva esposa, Hillary. Però ell no va acceptar i es va unir a la figura d’Obama.

Obama i ell tenen una relació que va més enllà de l’estricament política, són amics des de que fa anys el congressista va ajudar al que aleshores era alcalde de Chicago a recaptar fons. La seva família s’ha mostrat també públicament molt orgullosa del que ha aconseguit el seu fill i diuen d’ell que la seva prioritat principal és assolir la pau a l’Orient mitjà. “Emmanuel creu en la fórmula de dos estats per a dos països, l’israelí i el palestí”, segons ha afirmat el seu germà, el doctor Ezequiel Emmanuel.

El futur de Rahm segurament serà ple d'èxits i de triomfs personals, però es presenta amb molta a feina a fer i poc temps per la seva família, ja que té tres fills petits, Sacaría, Llana i Lea.

Un fet mereixedor de menció en aquets perfil del nou personatge de confiança d’Obama és el fet que el seu tiet, Emanuel Averbuj, va perdre la vida l’any 1933 a Jerusalem en enfrontaments amb milicians àrabs. La resposta de la família a aquesta gran pèrdua va ser canviar de cognom d’Averbuj a Emanuel en honor seu.

No hi ha dubte que Emmanuel és un gran professional i que pot fer una gran labor pel seu amic i president, Barack Obama, però la seva actitud a favor de la Guerra d’Iraq i la seva “cara dura” poden jugar en determinats moments una mala passada als demòcrates i poden fer baixar en picat la seva popularitat.

Per altra banda, la seva enorme trajectòria tot i la seva joventut l’avalen com una de les gran figures de la panoràmica política nord-americana. Segurament Obama i ell mantindran discussions al llarg de la legislatura perquè les ànsies de canvi que respira el president segurament toparan amb la perseverança i l’estil sobradament dur del seu amic i cap de gabinet.

3 GRANS MOSTRES DE LES SEVA PARTICULAR IDEOLOGIA

IRAK: Preguntado en el 2005 si dos años antes (cuando no era congresista) habría votado a favor de la guerra de Iraq aun sabiendo que no había armas de destrucción masiva, Emanuel respondió que sí. "Sigo creyendo que deshacerse de Sadam fue bueno, ¿vale?"

PALESTINA: "Los palestinos se matan entre ellos y el mundo no dice nada. Si esos muertos hubieran sido en choques con los israelíes, ¿habría sido tan ensordecedor el silencio del mundo?" (2007)

LIDERTATGE D' EE. UU. "Estados Unidos debe liderar la lucha contra la expansión del mal y del totalitarismo, pero no debemos intentar ganar esa batalla solos. Debemos reformar y fortalecer las instituciones multilaterales" (2006)

Aida Sinfreu

Obama marca la diferència també a Internet

El president electe d’Estats Units ja té pàgina web pròpia. www.change.gov, un nom que reflexa perfectament la ideologia que vol imprimir el nou president a la Casa Blanca.

Una pàgina web perfectament comprensible, tot i que només es pot veure en anglès (cosa que considero un error perquè molta gent que l’ha escollit són de parla hispana i la web hauria d’estar disponible en els principals idiomes que hi han el món). Amb un disseny sobri, elegant, confeccionada amb la base dels colors típics del partit demòcrata i amb una perfecta llegibilitat.

Obama no és ingenu, sap de la força que té Internet i la política a través d’aquesta nova realitat i una vegada més aposta pel canvi, per la innovació en la forma de fer política. Així ho demostra en el disseny i en les línies ideològiques que sostenen aquest portal web.

El president és conscient de la importància de la participació dels ciutadans en política, del contacte directe i de la mobilització via web. Per això, ofereix als seus visitants la possibilitat de compartir les seves idees i històries sobre el futur del país. "Comparta su historia y sus ideas y ayude a ser parte de un cambio positivo y duradero en este país". Així es diu el blog on els més atrevits poden participar a la pàgina.

Però per sobre de tot hi ha una sola frase que defineix el caràcter que Obama ha volgut imprimir en la seva pàgina més personal: “Today we begin in earnest the work of making sure that the world we leave our children is just a little bit better than the one we ihabbit today” o el que és el mateix: "Hoy empezamos de verdad el trabajo de asegurarnos que el mundo que les dejamos a nuestros hijos es un poco mejor que el mundo en el que vivimos hoy". Aquesta frase és plena de sentiments i reflexa perfectament la ideologia i el tarannà del dream team d’Obama. Fer del món que hem heretat un món una mica millor per a les noves generacions.

Però també hi ha una altra frase icona en aquesta web i diu així: "La historia de esta campaña y de este momento histórico ha sido nuestra historia". Parlant en primer persona del plural implica i fa partícep de la web als visitants i per tant deixa entreveure que està a favor d’un govern accessible (com es diu literalment) a la població. S’erigeix així com una pàgina fet amb una gran política de proximitat (ara és el que es porta; tendència a la política face to face).

Amb els diferents posts el nou govern dels Estats Units vol continuar amb la política que l’ha caracteritzat durant la campanya electoral: acostar la política a TOTES les capes de la societat i fer que alguns ciutadans s’interessin per primer cop en les formes de participació política. Es demana que segueixin col·laborant i mobilitzant perquè només ells han fet possible un primer pas cap al veritable somni nord-americà.

Change.gov s’erigeix doncs com la primera mostra del govern obert que va prometre Obama fa temps. Mitjançant dos blogs, com ja s’ha comentat anteriorment (un dedicat a que els ciutadans diguin lliurement que opinen sobre la campanya del candidat i l’altre dedicat a aportar idees sobre la com governar el país).

Junt amb els blogs a la pàgina també s’hi poden trobar els 5 grans objectius que sustentaran la política de futur del president: El primer, l’economia, el segons, la sanitat, després, la guerra i finalment la renovació de lideratge i temes nacionalistes.

Obama sap com emprar l’herència que va deixar Howard Dean y la seva

Democracy for America. És evident que també hi ha modes a la política i ara el que es porta és la democràcia participativa, la democràcia ciutadana i qui millor per portar a terme això que l’home que ha fet tornar a creure en política molts ciutadans nord-americans i de la resta del món.

És clar que l’equip del President vol dur a terme una democràcia oberta al públic, interactiva, neta i transparent i és obvi que només està a les seves mans que això deixi de ser un projecte per convertir-se en quelcom més real.

Barack Obama és el primer president que compta amb una pàgina web pròpia, personal. El primer que sap comunicar-se mitjançant la Blackberry. El primer que compta amb una xarxa social pròpia. Potser per la seva joventut o potser per la seva diferent forma de veure la política. Té totes les eines, ara només les ha de saber com i quan utilitzar. I en política, les promeses són perilloses perquè com més en facis més possibilitats tens de decebre.

Aida Sinfreu

TOTS VOLEM ARRIBAR A FINAL DE MES

La crisi econòmica és un fet. La caiguda del sector de la construcció, motor econòmic del país des de fa molts anys, n’ha estat una de les causes principals, però no la única. La crisi financera global, els alts preus del petroli, l’elevat endeutament de la famílies, la poca productivitat de les empreses i la falta de previsió dels governs han estat les arrels de fons del problema. Amb les hipoteques pels núvols, les famílies, amb un o més d’un membre a l’atur, opten per reduir despeses i el sector serveis, igual que el de la construcció i el de l’automobilisme, se n’ha vist directament afectat

La crisi econòmica és el resultat d’una cadena d’esdeveniments que han desencadenat una situació preocupant. Qui posarà fre a aquesta crisi, hi ha solucions? De tot això s’ha parlat al programa “De què parlem”, presentat per Pilar Goñi, de Canal Taronja, aquest dimarts.

Els convidats del programa han estat el President de la Cambra de Comerç, Manel Rossell, el senyor Vicenç Mauri, de la PIME Catalunya Central, el senyor Miguel Espejo, Secretari General de la UGT Bages- Berguedà i finalment, el recentment reelegit Secretari General de Comissions Obreres de la Catalunya Central, Lluís Vidal Sixto.

Davant la pregunta de quan temps fa que es preveia aquesta crisi, el senyor Rossell ha contestat que es veia a venir des de l’any passat quan es podien veure els primers símptomes que el mercat immobiliari fallava. Després, ha afirmat que s’ha agreujat per la crisi financera mundial. Rossell ha afegit: “Es tracta d’una crisi de model, perquè els darreres anys hem basat exclusivament el nostre creixement en el sector immobiliari i hem deixat de banda la resta de la nostra indústria, fent-la poc competitiva.” Mauri, d’acord amb la posició de Rossell, ha declarat que feia temps que es temia que això pogués passar. “L’economia es basava massa en la construcció, en el turisme i en el consum interior, per això la crisi afecta a tants sectors.” Des dels sindicats s’ha assegurat que l’eufòria econòmica encara durava fa uns mesos. El senyor Vidal, s’ha pronunciat amb la següent afirmació: “cap a meitat del 2007, a UGT ja teníem la sensació que s’estava al final d’un cicle. El que ha passat és que ens ha agafat desprevinguts”. Finalment, Espejo ha destacat l’actual falta de confiança en el sistema econòmic. “Durant aquests últims anys la situació era inadmissible. Ara ha explotat la bombolla, hi ha moltes empreses petites que estan passant grans dificultat. Hem d’aconseguir parar l’atur”.

Sobre el tema del sector als qual ha repercutit la crisi, s’ha fet especial rellevància al darrer afectat: el sector dels serveis. Des de Comissions, Vidal ha opinat al respecte que aquesta crisi és un conjunt de factors i d’aquí la complicació de poder-la solucionar. “És una crisi que anirà corrent d’un sector a l’altre inevitablement perquè no hi ha una sola causa”. Rossell ha afegit que les causes de la devaluació del sector serveis es deuen a la falta de liquiditat dels bancs i a les taxes d’atur alarmants, ja que l’augment de l’atur repercuteix directament a la disminució del consum.

Aquesta situació és especialment visible als sindicats, ja que cada dia es troben amb desenes de persones que s’han quedat a l’atur. Espejo, d’UGT, ha parlat precisament d’això. “Junt amb les grans empreses que acomiaden el personal i que tenen una gran repercussió mediàtica en trobem amb un fenomen diferent: l’expedient difós, que consisteix en què empreses petites redueixen activitat o acomiaden de forma individual”.

El dirigent sindical d’UGT, ha pregonat a favor d’un “canvi de missatge.” “L’Estat i els bancs han de ser solidaris amb els treballadors i les empreses perquè tots puguem tirar endavant”.

Referent al tema de l’eufòria consumista dels ciutadans, tots els convidats han estat d’acord en què ha estat així. Segons Mauri, “ciutadans, treballadors, empresaris i especialment les administracions ens hem deixat endur per l’eufòria del moment, però ens han induït a fer-ho. Fa un temps està endeutat era fer negoci. Al preu que estava al diner, deure calers era guanya diners”. Rossell ha declarat que el primer responsable de les expectatives falses generades ha estat el govern. En aquest sentit, Espejo s’ha queixat de la massiva especulació borsària: “El que no pot ser és que algú permeti que pisos que valien 30 milions es venguessin per 60, algú hauria d’haver impedit això”.

Una de les preguntes clau del programa ha estat: “Què poden fer els governs per solucionar la crisi?”
Des de Comissions, s’ha declarat que els polítics tenen la responsabilitat de la societat que administren i aquesta responsabilitat s’ha perdut aquests 10 anys anteriors i s’ha fet èmfasi en l’aspecte dels salaris. “La causa mare ve donada per les comandes o per dificultats de tresoreria, no pels salaris dels treballador. La majoria de gent cobra entre 800 i 1.200 euros, per tant, la responsabilitat principal no pot ser atribuïda als salaris”. “Si que hi ha solucions, s’ha d’augmentar la productivitat de les empreses i el sistema financer ha de treballar amb més eficiència.”

Mauri ha recolzat la postura de Vidal i ha certificat que la situació és tan greu que alguna cosa s’ha de fer perquè millori. “De moment, el govern ha fet injeccions importants a la entitats financeres.” També ha destacat que les mesures aprovades ahir perquè la gent que està aturada tingui un aplaçament del 50% de la hipoteca són bones, però no suficients. “Em preocupa molt que el senyor Zapatero no parli de les PIMES d’Espanya i Catalunya.” Rossell s’ha mostrat totalment d’acord amb Mauri i ha recalcat que de moment, no s’ha vist cap mesura que no sigui popular. Per últim, Espejo ha demanat al govern que si injecta diners als bancs, aquest diner arribi a la mà des treballadors.

En la recta final del programa, s’ha demanat als tertulians si veuen una solució esperançadora de futur. Aquests s’han mostrat majoritàriament optimistes, però amb certes recances. Vidal ha recalcat que les propostes del govern són positives, però la majoria estan enfocades a les conseqüències i no a les causesm, però és imprescindible “millorar la productivitat del país i de les empreses, millorar els sistemes de protecció social i de suport a les empreses que ho fan bé.” “Per la nostra banda, defensarem l’ocupació a aquelles empreses que la vulguin destruir d’una forma oportunista”. “Però si alguna cosa hem de fer els treballadors és invertir constantment en la nostra pròpia formació professional.”

Espejo també ha mantingut una actitud positiva respecte el futur. “D’aquesta crisi en sortirem segur”. “Però si d’alguna cosa ha de servir és perquè els petits empresaris prenguin consciència i treballin amb més prudència de cara al futur”. Rossell ho veia més complicat. De fet i com ell mateix afirmava, l’estudi de la CDEI situa a Espanya en l’horitzó dels països que més tardaran a sortir de la situació d’atur. “També em preocupa la ineficàcia del govern, em costa veure iniciatives que fomentin l’esperit emprenedor”, ha conclòs el President de la Cambra de Comerç.

Finalment, Mauri ha optat per l’empobriment de l’estat com a via de solució del problema ara per ara. A llarg termini ha propugnat per una cultura d’esforç i d’ estrènyer-nos el cinturó tots plegats: govern i ciutadans. I ha acabat amb aquesta contundent afirmació: “Per primera vegada, els joves entendran què és i com es viu una crisi”.

Aida Sinfreu

"Bill Clinton se compromete a revelar los nombres de los donantes de la Fundación"

Amb aquest titular el Washington Post desvetlla les intencions de l’expresident Clinton per ajudar la seva esposa a convertir-se finalment en Secretaria d’Estat

Les coses però encara no estan decidides. De fet, l’equip d’Obama investiga les finances de la fundació de l'expresident nord-americà Bill Clinton. Intenten saber si alguna de les donacions rebudes en temes com la lluita contra la sida podrien comportar un conflicte d'interessos en cas que Hillary es convertís en la nova secretària d'Estat.

Segons la cadena de televisió CNN, en una reunió, la setmana passada, Obama va demanar a la senadora per Nova York si estaria disposada a assumir el càrrec.

Obama i el seu equip estan interessats en l’energia i el talent innats de la senadora, però també temen que aquesta popularitat adquirida la faci anar pel seu compte. Ella ja compta amb un equip de seguidors propis i amb una gran experiència en política, per tant, això podria fer que el seu cap fos el més sortint de l’estrutcutra presidencial de Barack. A aquests handicaps si afegeix el fet que Hillary no volgués desvetllar les fonts d’ingrés de l’empresa del seu marit durant les primàries cosa que la posa en entredit.

A més, els experts en política nord-americana defineixen a l’esposa Clinton com a defensora de la Guerra d’Iraq i d’altres aspectes que no ajudarien gaire a la nova postura que pretén emprendre el president.

Una altra publicació afirma que l'equip del president electe està investigant les finances de l'expresident, i que no els hauria agradat el que han trobat. D’altra banda, aquesta informació ha estat posteriorment desmentida pels col·laboradors d'Obama.

David S.Broder, columnista de The Wahington Post tampoc aposta per la figura de Hillary i titula així la columna d’ahir dimecres A Force for Good -- but Not at State. Com assegura en aquesta frase: “It may be moot and it certainly is presumptuous, but I would be less than honest with readers if I did not say what I believe: Making Hillary Rodham Clinton the secretary of state in Barack Obama's administration would be a mistake”. Ell ho considera un error per diverses raons.Tot i això assegura que podria fer el treball prou bé i que admira el seu coratge i la seva enorme capacitat per fer campanya a favour de qui va ser el seu rival a les primàries, cosa que resumeix en aquest paràgraf: “I do not doubt that she could do the job -- and do it well. I have been a fan of the former first lady's since I covered her efforts for health-care reform 15 years ago. What I saw in the recent campaign for the Democratic presidential nomination was convincing evidence of her physical stamina and moral courage, and of her capacity to improve her own performance at every step of the process. I admired her readiness to endorse and campaign hard for Obama after her own candidacy fell short.”

Molts es preguntaran: “What, then, is the problem?” Doncs, el problema està en el fet que Hillary, entre altres coses, es va mostrar a favor d’una guerra que el president considera que ha de tenir un final immediat. “What Obama needs in the person running the State Department is a diplomat who will carry out his foreign policy. He does not need someone who will tell him how to approach the world or be his mentor in international relations. One of the principal reasons he was elected was that, relying on his instincts, he came to the correct conclusion that war with Iraq was not in America's interest. He was more right about that than most of us in Washington, including Hillary Clinton.”

Però Broder continua dient que malgrat això, si Obama l’esollís gaudiria del contactes que Hillary li pot oferir com a coneixedora d’aquest món.

Però, com afirma el columnista del Washington, l’última cosa que necessita Obama és una secretaria d’Estat que dugui a terme una política exterior independent. “The last thing Obama needs is a secretary of state carving out an independently based foreign policy. He needs an agent, not an author.” I acaba dient clarament que Hillary n és la persona encertada per assumir aquest càrrec: “Clinton is the wrong person for that job in this administration. It's not the best use of her talents, and it's certainly not the best fit for this new president.”

Tot i així, la senadora segueix sent la preferida per al càrrec, tot i que als sectors més d’esquerres això no agradi gaire. Recordem que durant les primàries, Hillary va titllar Obama d’”inexpert” i “ingenu” en matèria de seguretat nacional, cosa que ell en cap moment li ha recriminat.

Seguint amb el tema, ahir a El Periódico sortia una enquesta en què es demana a la població catalana si veuen Hillary Clinton com a candidata adequada per a formar part de l’equip del nou president dels EUA. La resposta ha estat massivament un sí (amb un 71% dels vots).

Com veuen opinions per a tots els gustos i per a tots els colors. Malgrat tot la incorporació d’una dona com Hillary es presenta com un element un tan conciliador amb els governs anteriors i, per tant, un element que juga en contra d’aquesta voluntat de canvi que tan propugnava Obama durant la campanya. No dubto de les qualitats de la Clinton, però per damunt de tot hi ha les promeses i les voluntats dels milers d’electors que en el seu moment ja van dir que no a Hillary (en les primàries). Per tant, no seria més lògic preguntar d’alguna forma a la població nord-americana si ells hi estan a favor?

El que està clar és que ha arribat l’hora que Obama comenci a complir promeses i projeccions i l’elecció d’un o altre Secretari d’Estat és una elecció que portarà indubtablement enormes conseqüències.

Aida Sinfreu

OBAMA’S FAMILY ARE COMING TO THE CITY

Obamamania! The Inaugural Craze és el títol d’un political blog del Washington Post, publicat per Mary Ann Akers i aquesta setmana parla sobre el furor que ja està causant la presa de possessió del nou president nord-americà, una cosa poc vista fins a la data.

La família Obama ja és a punt d’entrar a formar part de la panoràmica de Washington i la ciutat embogeix per moments.

La presa de possessió tindrà lloc el proper 20 de gener i les entrades s’estan esgotant a marxes accelerades. Tan és així que tot i que en principi el Congrés les posa a l’abast de la població de forma gratuïta hi ha llocs a la web com E Bay que les estan subastan a preus de luxe que es mouen entre els 10.000 i en alguns casos, els 24.000 dòlars.

D’entrades n’hi haurà 24.000 per assistir com testimonis de la presa de possessió del primer president negre de la història.

Bojeria és la paraula que es palpa a l’ambient de Washington D.C. aquests dies pre-presa. Un altre fet que demostra això és que la majoria d’hotels no disposen d’habitacions lliures per a la setmana del 20 de gener. Amb astúcia es podria definir l’actitud de molts americans i aquesta arriba fins a nivells insospitats: els nord-americans fins i tot han arribat a llogar les seves pròpies cases i habitacions per tal de treure benefici de tot plegat. Els lloguers van des dels 1.000 als 6.000 dòlars per habitació.

Com afirma el Washington Post, als habitants de la capital i els voltants els han sorgit parents pròxims i llunyans i amistats de sota les pedres. Tot per aconseguir un mínim raconet des d’on poder veure en directe un episodi tan important de la història com el que es veurà el proper 20 de gener.

Mostra de la gran popularitat d’Obama en són aquestes xifres. Quasi set de cada 10 nord-americans, és a dir, el 68% de la població tenen una opinió positiva envers Barack Obama, però el que és més fascinant encara és que aquestes xifres coincideixen amb la impopularitat del president sortint, George W.Bush, ja que al voltan d’un 60% de la població es mostra descontent amb l’actuació del fill Bush.

Continuem amb les xifres, i és que e 65% de la població es mostra convençut que el país estarà millor d’aquñi a 4 anys,s egons un sondeig de Gallup i el diari USA Today. El nivell de satisfacció era més baix quan el president Bush i el president Clinton van ser escollits (els índexs giraven al voltant d’un 50%).

De moment, els Obama ja han fet una primera visita oficial a la Casa Blanca per conèixer la que serà d’aquí uns dies la casa dels somnis complerts de molts nord-americans.

Aida Sinfreu

COMENTARIS RACISTES PEL COLOR DE LA CASA BLANCA

Aquest dimarts The Washington Post ha publicat un article en què es fa referència a una sèrie de comentaris racistes que han tingut lloc a Europa adreçats al nou president americà. El diari amb el seu article fa una espècie de denuncia d’aquestes actituds que arriben just una setmana després que Barack Obama s’hagi erigit com el 44è President dels Estats Units.

L’article comença citant l’alegria amb què va ser rebuda a Europa la victoria d’Obama i diu literalment així: “Europa va esclatar en aplaudiments per celebrar l’elecció de Barack Obama com a president, però al continent també es poden veure quotes d'insensibilitat racial.”

Aquesta setmana passada, hi ha hagut nombrosos legisladors europeus i periodistes que han fet referència a l’aspecte racial d’aquesta nova legislatura.

Tan sols un dia després de la victòria d’ Obama, un important periodista de la televisió d'Àustria va dir a càmera aquetes paraules literals: "no volem que el món occidental sigui dirigit per un home negre". Un alter legislador polac es va sumar a la seva creença al dir davant del Parlament que aquests resultats electorals suposaran la “fi de la civilització dels homes blancs”. Allò que sembla impossible és real. Europa semblava la major entusiasta d’Obama, però com podem veure no tots els líders europeus hi estan d’acord.

També s’hi va afegir, com no, el primer ministre italià, Silvio Berlusconi. Dijous passat, durant una visita a Moscou, va elogiar a Obama per ser "jove, guapo i fins i tot moreno", amb un to lleugerament sarcàstic. Aquesta observació ha causat un enrenou a Itàlia, però el mateix ministre ha assegurat als periodistes que el que havia dit era una compliment.

Alguns comentaris racistes provinents del nostre continent, però, ja s’havien produït abans, com el de la pàgina web del Partit Nacional Demòcrata d’Alemanya, un partit polític conegut per la seva relació amb grups neonazis. La pàgina web titulava així la victòria d’Obama: "Àfrica conquereix la Casa Blanca," , però encara són més greus les paraules d’un dirigent del partit i un legislador triat a l'estat alemany de Saxònia, el qual culpa de la victòria d'Obama a "l'aliança d'Amèrica de Jueus i negres, referint-se així a les minories que han recolzat la seva candidatura.
A Polònia, la cambra baixa del Parlament ha parlat i ha donat una nova interpretació de la victòria del president negre. Artur Górski, un legislador anomenava Obama "el messies negre de l'Esquerra nova" i un "crypto-communist" que acabaria sent un desastre en política.

A més continuava i afegia: "Això marcarà el final de la civilització de l'home blanc". "Amèrica pagarà aviat un preu alt per a aquest caprici de la democràcia." Hores més tard, el govern polonès havia de demanar disculpes per les paraules de Górski. Ell, però va remarcar que els seus comentaris no eren racistes, “just politician”.

Com hem pogut veure amb aquest article del diari, la victòria d’Obama no ha deixat indiferent a ningú. Mai Amèrica havia tingut un president de color, només en les pel•lícules de ficció. Ara, però és real, encara que a molts els costi o no vulguin creure-ho. Aquests últims comentaris però em fan baixar dels núvols i acostar-me a la realitat i se’m planteja una pregunta: Serà suficient la victòria d’Obama per sobrepassar el racisme subjacent no sols en la societat nord-americana, sinó a tot el món? La resposta està en el temps...

Aida Sinfreu

LA NIT AMERICANA: "Yes, We could"

Si una frase resumeix la nit electoral és aquesta amb la que el Wahington Post publicava una edició especial: “Obama makes history”. I és que aquesta passada nit ha estat una nit d’insomni, de nervis, de decepció per uns i d’il•lusió per a molts altres. Finalment, Obama s’ha fet amb el triomf, aquell tan anunciat i pregonat per totes les enquestes i la majoria de mitjans de comunicació.

La nit ha estat llarga, fins al voltant de les 3 (hora d’aquí) les coses no començaven a ser del tot irrefutables. Confesso que em vaig quedar bona part de la nit plasmada davant la televisió per veure si per fi el somni americà (i també el de molts de nosaltres) es complia. No me’n penedeixo en absolut, ara si que puc dir que ha valgut la pena. Al final, però ja amb quasi els resultats definitius, els meus ulls no van poder més i es van tancar. M’ha quedat una imatge gravada, la del telenoticiari del matí, ja que havia deixat la TV engegada, amb la cara d’Obama amb llàgrimes, pronunciant el seu discurs com a guanyador. Diguin-me sensible, però va aconseguir fer-me saltar les llàgrimes.

Per fi s’ha fet justícia en unes eleccions nord-americanes, per fi el sentit comú dels nord-americans, el qual molts dubtàvem que existís, s’ha imposat a les ànsies de poder i al conservadurisme d’altres. Ara si que podem dir que comença una nova etapa pels Estats Units i també per Europa, perquè no, i Espanya en sortirà realment beneficiada. Estic convençuda que les relacions entre Obama i Zapatero seran molt millors i això em dóna un gran plus d’esperança.

UNA NIT INTENSA I CURTA

Al principi, la nit semblava que s’allargaria, però al final, va resulta més curta del que tothom s’esperava. Ni efecte Bradley, ni resultats electorals ajustats, ni derrota inesperada. Tot va anar segons el previst.

Si alguna cosa feia preveure la victòria d’Obama era l’expectació generada aquí a Espanya. L’associació espanyola “Spain for Mc Cain” es va reunir al Hard Rock Cafe, però a 2/4 d’11 de la nit ja no quedava ni una ànima. En canvi, l’ambient era molt diferent en l’espai demòcrata escollit: El Círculo de Bellas Artes. Gent amb pancartes, amb cantarelles i sobretot amb molta esperança van esperar a que la victòria fos un fet imminent per abandonar el local. Però si aquí hi havia expectació a Amèrica hi havia bogeria i furor. Més de 71 milions de nord-americans van presenciar la jornada electoral a través dels mitjans de comunicació. Sembla que les eleccions nord-americanes hagin estat les “eleccions dels records” de la història dels Estats Units, ja que han comptat amb nivells de participació altíssims, espectacular mobilització durant la campanya electoral, nivells d’audiència inesperats i un resultat, com a mínim, esperançador.

MC CAIN I OBAMA, ELS PROTAGONISTES

Però si una cosa m’ha captivat ha estat la professionalitat d’ambdós candidats en aquesta magnífica nit electoral, un en l’assumpció de la derrota i l’altre en la consecució de la victòria.

El senador Mc Cain va ser el primer a sortir davant del públic que l’esperava per evidenciar la seva derrota a les eleccions i per felicitar al nou president, reconeixent la seva gran victòria. “El pueblo americano ha hablado y ha hablado claro. Es un honor deciros que he llamado al senador para felicitarle”. “No pienso perder ni un minuto de mi futuro en lamentarme. Llamo a todos los americanos que me apoyaron a que me sigan no sólo felicitando a Obama, sino ofreciendo a nuestro nuevo presidente toda su buena voluntad”. “Pese a nuestras diferencias, somos compañeros americanos y, creedme, no hay nada que me importe más”. “Es normal sentirse decepcionado esta noche, pero mañana debemos ir más allá”. Amb aquestes paraules plenes de cordialitat i sobretot de respecte per la decisió de milions de nord-amercians, Mc Cain va concloure el seu discurs. Sense dubte, una actitud envejable i del tot elogiable. Mc Cain ha actuat amb diligència i amb molta elegància i això m’ha deixat entreveure la gran personalitat d’un home que ha tingut la creu de tenir a Bush com a antecessor. Obama ha sortir clarament beneficiat de la mala fama de Bush i del seu govern, si no hagués estat així les coses per Obama no hauriem estat tan fàcils.

Però si m’hagués de quedar amb una imatge, em quedaria amb la d’Obama, sortint a l’escenari amb les seves petits filles i la seva dona. El que ja és nou president d’Amèrica va saber actuar amb serenitat i aplom i aquestes van ser les seves paraules cap a la figura de Mc Cain: “Esta tarde he recibido una llamada estupenda del senador McCain, que ha luchado durante toda esta campaña por el país que él ama. Un líder que ha hecho muchos sacrificios”. Obama ha sabut mantenir la professionalitat que l’ha caracteritzat durant tota la campanya, sense caure en el descrèdit ni les acusacions particulars cap als seus oponents i ha tingut una victòria merescuda. Fins i tot, s’ha atrevit a demanar a Mc Cain la seva col•laboració en el nou govern del país.

LES CARES DE LA VICTÒRIA

Si alguna cosa es podia esbrinar en els ulls d’Obama era l’optimisme i l’esperança per un futur millor, una esperança que per fi s’ha complert i que ara va de camí a la Casa Blanca. Un esperança que es dibuixava en tots i cada un dels rostres dels milers de persones que s’agrupaven al Grand Park de Chicago per celebrar la victòria del qui ja s’ha denominat com el nou “Martin Luther King”. Va ser espectacular la reacció de cadascun al sortir Obama a l’escenari. La gent cridava, somreia, plorava, només se sentia un cant: el del “yes, we can, yes, we can”. I és que l’eslògan de la campanya d’Obama ha cobrat ara més sentit que mai perquè per a tots aquells somiadors i idealistes que encara tenim la voluntat de canviar el món, aquesta victòria ha estat un pas de gegant cap a la glòria. Fins ara només ho somiàvem, ara podem dir-ho amb la boca ben oberta: “We can change the world”. I és que qui s’hagués pogut imaginar que després de segles d’humiliació i de menyspreu cap a la raça negra, un home negre s’erigís com a President de la primera potència mundial. Sembla surrealista senyors, però creguin-me no he vist res més real.

Espero que aquest optimisme que ens ha sabut encomanar Obama vingui acompanyat pel compromís de fer efectives totes les promeses. Ara és l’hora de crear junts una nova societat. Una societat caracteritzada pel progrés, la pau i el benestar mundial. Ja és hora que s’acabin les guerres i que comenci a fer-se política de debò.

Si em permeten modificar una mica la frase de les eleccions: “el canvi ha arribat no sols a Amèrica, sinó a tot el món”. Un dia després de les eleccions només se m’acudeix una paraula: gràcies Obama.

Aida Sinfreu

Renyida batalla en el Hard-Hit Ohio

Així titula el Washington Post la seva notícia principal en el dia abans de les eleccions nord-americanes.

L’estat d’Ohio va ser decisiu el 2004 ja que li va donar avantatge a Bush. Els dos candidats ho saben i per això l’últim cap de setmana ambdós presidenciables han lluitat per aconseguir-ne el màxim de vots. Els votants clau són com sempre els indecisos i també els milers de votants llatins que es decanten majoritàriament pel candidat negre.

Les enquestes són també clarament reveladores i segueixen mantenint-se al costat d’Obama. El candidat demòcrata en aquests últimes mestres de la seva particular curs de fons ha estat en tres ciutats d’Ohio, mentre que Mc Cain ha fet un miting a mitjanit a Florida i una sèrie d’actes a Pensilvania i New Hampshire.

Obama compta amb dos factors al seu favor: el suport de la gran majoria d’enquestes i l’admiració i el recolzament de les grans multituds. Mc Cain, en canvi, compta amb la imatge deteriorada d’un govern que el precedeix i la mala fama que li ha propugnat la crisi econòmica.

David Broder, que ha cobert per al Washington Post totes les campanyes presidencials des del 1960, proclama que aquesta ha estat “la millor de totes”, tan per les dificultats amb què s’han topat els dos candidats com per l’abrumadora resposta que han sabut donar els seguidors d’ambdós. Un altre factor que també la farà històrica, és l’ús massiu de les noves tecnologies, que han servit per motivar i mobilitzar l’electorat.

ÚLTIMES ENQUESTES

En els últims sondejos publicats ahir, la firma Zogby dóna a Obama un 49,5% en contra d’un 43,8% a McCain. A més, un estudi publicat pel Washington Post-ABC News, el senador d’ Illinois aconsegueix el 53% de suport mentre el republicà obté tan sols un 44%. També la consulta diària de Rasmussen calcula la diferència entre un 51% i un 46% per ambdós candidats.

EL SUPORT DE LA PREMSA

Ja és coneguda la massiva afecció dels mitjans escrits per Obama, qui va derrotar a McCain en la batalla pel suport dels grans diaris del país, aconseguint el suport de 18 grans mitjans, mentre que el republicà en va sumar tan sols 14, segons la versió digital de “The Washington Post”.

Estic totalment d’acord amb l’expressió que usa Broder d’ “eleccions històriques”, ja que per primera vegada a la història es pot complir el somni nord-americà per molts ciutadans i pot ser que la seva força sigui l’impulsadora d’un vertader canvi en la política dels Estats Units. Fins demà, però, el somni continua sent només això, un somni, però amb l’esperança més viva que mai que s’acabi convertint en una gran victòria electoral.

Renyida batalla en el Hard-Hit Ohio

Així titula el Washington Post la seva notícia principal en el dia abans de les eleccions nord-americanes.

L’estat d’Ohio va ser decisiu el 2004 ja que li va donar avantatge a Bush. Els dos candidats ho saben i per això l’últim cap de setmana ambdós presidenciables han lluitat per aconseguir-ne el màxim de vots. Els votants clau són com sempre els indecisos i també els milers de votants llatins que es decanten majoritàriament pel candidat negre.

Les enquestes són també clarament reveladores i segueixen mantenint-se al costat d’Obama. El candidat demòcrata en aquests últimes mestres de la seva particular curs de fons ha estat en tres ciutats d’Ohio, mentre que Mc Cain ha fet un miting a mitjanit a Florida i una sèrie d’actes a Pensilvania i New Hampshire.

Obama compta amb dos factors al seu favor: el suport de la gran majoria d’enquestes i l’admiració i el recolzament de les grans multituds. Mc Cain, en canvi, compta amb la imatge deteriorada d’un govern que el precedeix i la mala fama que li ha propugnat la crisi econòmica.

David Broder, que ha cobert per al Washington Post totes les campanyes presidencials des del 1960, proclama que aquesta ha estat “la millor de totes”, tan per les dificultats amb què s’han topat els dos candidats com per l’abrumadora resposta que han sabut donar els seguidors d’ambdós. Un altre factor que també la farà històrica, és l’ús massiu de les noves tecnologies, que han servit per motivar i mobilitzar l’electorat.

ÚLTIMES ENQUESTES

En els últims sondejos publicats ahir, la firma Zogby dóna a Obama un 49,5% en contra d’un 43,8% a McCain. A més, un estudi publicat pel Washington Post-ABC News, el senador d’ Illinois aconsegueix el 53% de suport mentre el republicà obté tan sols un 44%. També la consulta diària de Rasmussen calcula la diferència entre un 51% i un 46% per ambdós candidats.

EL SUPORT DE LA PREMSA

Ja és coneguda la massiva afecció dels mitjans escrits per Obama, qui va derrotar a McCain en la batalla pel suport dels grans diaris del país, aconseguint el suport de 18 grans mitjans, mentre que el republicà en va sumar tan sols 14, segons la versió digital de “The Washington Post”.

Estic totalment d’acord amb l’expressió que usa Broder d’ “eleccions històriques”, ja que per primera vegada a la història es pot complir el somni nord-americà per molts ciutadans i pot ser que la seva força sigui l’impulsadora d’un vertader canvi en la política dels Estats Units. Fins demà, però, el somni continua sent només això, un somni, però amb l’esperança més viva que mai que s’acabi convertint en una gran victòria electoral.

L’herència del nou president

Si una cosa ha quedat clara en aquests mesos de fervorosa campanya i precampanya electoral és que ambdós candidats són extremadament diferents. I si una altra cosa queda patent a hores d’ara és que el proper president dels Estats Units heretarà una de les més dures situacions que ha viscut el país i el món fins avui. Per això és important tenir en compte la visió exterior d’ambdós presidenciables. Així, el demòcrata és partidari de la diplomàcia i el republicà; de la línia en la política de Bush. Però el que veritablement importa als americans i a la resta del món és què farà el guanyador per solucionar la crisi econòmica mundial.

L’escenari d’aquestes eleccions és del tot negatiu pels EEUU. Compta amb dues guerres, la d’Iraq i la d’Afganistan; el desafiament nuclear iraní, una profunda inestabilitat al Pakistan, la nova ofensiva de Rússia i la potent influència xina. La conjuntura ha provocat un deteriorament brutal de la figura del país com a eix vertebrador de la política mundial i es debilita per moments. Si a això hi afegim la crisi provocada en gran part per Wall Street, l’escenari és un dels més devastadors de la història.

En aquest sentit, és important ressaltar una frase expressada per l’editorialista del diari analitzat The Washington Post, Jim Hoagland, que diu així: "La naturaleza de esta crisis es internacional y podrá ser resuelta sólo a través una reforma del sistema financiero internacional". "El ganador de estas eleccione necesariamente tendrá que compartir el liderazgo global como ningún otro presidente lo ha hecho desde la Segunda Guerra Mundial". Com evidencien aquestes paraules, les variables del model establert fins ara han canviat fins a tal punt que ja no és possible el lideratge d’uns pocs, sinó que aquest s’haurà de compartir forçosament amb tota una sèrie d’aliats internacionals. De fet, aquest fet ja es pot veure ara amb la quantitat de cimeres mundials que s’estan duent a terme aquests últims mesos.

La frase “jornada negra a les Borses mundials” és la més repetida en els informatius de totes les cadenes de televisió i tots ens preguntem quina és la veritable solució a aquesta CRISI , de la qual parla tothom, des del venedor del pa fins al gran executiu.

Hi ha una frase que reflecteix clarament la meva i la situació de moltes altres persones. “Si no entiendes el problema, no podràs encontrar la solución”. Això és el que ens passa a la majoria de ciutadans, i perquè no dir-ho a bona part dels governs. La gent parla diàriament de la crisi, argumenten que no poden gastar en roba perquè hi ha crisi, que no poden sortir a sopar perquè hi ha crisi i en el pitjor dels casos, que els han acomiadat perquè hi ha crisi, però estic convençuda que no entenen les causes que han provocat la crisi. Perquè? Doncs perquè ningú (excepte els mitjans de comunicació en alguns casos) no els ha explicat les raons de fons del problema.

Aquí va una breu explicació dels que ha provocat aquesta catàstrofe mundial. He seleccionat l’explicació d’un internauta (http://cienciasyarte.blogspot.com/2008/10/crisis-1-qu-ha-pasado.html) ,que em sembla absolutament comprensible i a l’abast de tota la població i que ens pot ajudar a entendre a tots el kit de la qüestió:

“Todo empezó en el 2001, cuando Alan Greenspan quiso evitar el colapso de la bolsa tras el fiasco de las puntocom reduciendo los tipos de interés del 6,5% al 2,5% en menos de un año. Con esos tipos tan bajos, los bancos, que viven de prestar dinero a cambio de un interés, buscaron rentabilidad en familias con pocos ingresos y con una alta probabilidad de no poder devolver la hipoteca, familias llamadas subprime. Al tener un riesgo superior, esas familias pagaban un interés más alto, aunque los bancos pensaron que el peligro quedaba mitigado por el hecho de que el precio de sus viviendas estaba subiendo: si algún día tienen problemas, pensaron, las familias podrán vender la casa a un precio superior al de la hipoteca, lo que les permitirá devolver el dinero.

Pero los márgenes que podían cobrar eran tan pequeños que, para obtener rentabilidad, tenían que multiplicar el volumen. El problema es que el número de hipotecas que podían dar estaba limitado por la regulación de Basilea que impide que los créditos concedidos por un banco sobrepasen una determinada proporción de su capital. Curiosamente, lo que sí permite esa regulación es que los bancos creen unos fondos de inversión paralelos (llamados conduits) que compren sus créditos. Y así lo hicieron: los conduits pedían prestado, compraban las hipotecas a los bancos y estos recuperaban el dinero. Al haber desaparecido el crédito de sus balances (y al permitir la regulación de Basilea que la contabilidad del banco y el conduit se hiciera separadamente), los bancos podían volver a prestar el mismo dinero, ampliando de esta manera el negocio.

Los conduits, a su vez, cogían las hipotecas, las reempaquetaban (en lenguaje sofisticado, titularizaban) de maneras tan complejas que conseguían ratings de AAA que indicaban un riesgo mínimo y las vendían a bancos de inversión. Para facilitar la operación, incluso obtenían seguros con nombres pomposos como credit default swaps. Los bancos de inversión, a su vez, utilizaban esos activos como garantía para pedir créditos adicionales y apalancar más operaciones financieras, creando así una enorme bola de nieve de activos que, por muy sofisticados que fueran, tenían como garantía última las hipotecas de las familias subprime.

Y todo eso iba muy bien mientras el precio de la vivienda subía. Pero llegó un día en que dejó de subir. Las familias que habían pedido prestados 100.000 dólares vieron que su casa sólo valía 60.000 y tuvieron que tomar una decisión: devolver una casa de 60.000 o devolver una hipoteca de 100.000. No hay que ser muy listo para ver que, si la regulación permite escoger, muchos devolverán la casa y no pagarán la hipoteca. Y resulta que la regulación permitía escoger y, por lo tanto, decidieron no pagar: la morosidad se disparó y todos los activos garantizados por esas hipotecas empezaron a perder su valor y a ser catalogados de tóxicos. El problema es que habían sido retitularizados tantas veces que nadie sabía ni cuántos activos tóxicos había ni quién los tenía. Eso creó una desconfianza entre bancos que hizo que dejaran de prestarse dinero unos a otros. Los tipos de interés interbancarios (como el Euribor) se dispararon y, con ellos, los pagos mensuales de millones de familias que dejaron de poder pagar sus hipotecas. La morosidad aumentó, no ya entre las familias subprime, sino entre todas las familias del mundo. Las aseguradoras tuvieron que desembolsar lo asegurado… pero no tenían dinero suficiente, por lo que fueron las primeras en quebrar. Sus nombres: Bear Stearns, Freddie Mac, Fannie Mae y AIG. ¿Les suenan?

Y aquí volvió a aparecer la regulación de Basilea: los bancos de inversión como Merril Lynch o Lehman Brothers habían utilizado esos bonos que ahora eran tóxicos como garantía financiera y la regulación decía que, cuando el valor de esas garantías bajara, los bancos estaban obligados a deshacerse de otros activos y utilizar el dinero para reponer la garantía perdida. El problema es que eso pasaba justo en el momento en el que nadie quería comprar esos activos a precios razonables. Pero como estaban obligados a vender, vendieron. Eso sí… ¡a precio de saldo! Eso aumentó sus pérdidas, lo que redujo la cotización de sus activos, lo que les obligó a vender más, lo que aumentó sus pérdidas… y así sucesivamente en una espiral negativa de pérdidas y caídas de cotización que los llevó a la quiebra. El pánico financiero estaba servido.

Lo que nos lleva al momento actual: la desconfianza, el pánico y la descapitalización de los bancos están haciendo que no sólo dejen de prestar a otros bancos, sino que dejen de prestar a empresas no financieras de todo el mundo. Inversiones en el sector hospitalario en Alemania o el de la alimentación en Colombia no se llevan a cabo por falta de financiación. La actividad económica cae, los puestos de trabajo desaparecen y lo que empezó como un problema hipotecario en EE. UU. se está contagiando a la economía real del mundo entero. La ciudadanía pide a sus gobiernos que actúen. Las erráticas políticas públicas que proponen, sin embargo, demuestran que no saben qué hacen, lo cual suscita más desconfianza y agrava la situación.”

Una explicació fantàstica i absolutament comprensible del que ha passat i del que està passant a hores d’ara al sistema econòmic mundial.

Com ja he dit abans, aquesta crisi financera ha servit per constatar el que molts ja temíem: en una economia globalitzada com la nostra tots els països són interdependents. Exactament això és el que va propugnar no fa gaire el president Nicolas Sarkozy en el Parlament Europeu, “aquesta és una crisi global i la resposta només pot ser global”. Per tant, els Estats Units i el seu proper president hauran de deixar de banda la seva ànima prepotent i dominadora si el que volen és acabar amb la que ja és qualificada com la pitjor crisi econòmica de la història. Ells en són, en major part, els culpables, per tant, són ells els responsables de trobar-hi una solució.

Aida Sinfreu