El món mira cap a La Casa Blanca

La cerimònia d’investidura ha estat una de les més seguides de tota la història amb una congregació de quasi 2 milions de persones

El dia d’avui és una data per a la història i per a la memòria de molts ciutadans: un dia en el que com en totes les grans ocasions cadascun de nosaltres recordarà on era i què feia mentre investien el nou president d’Estat Units, Barack Obama. La presa de possessió d’avui fa renéixer en moltes persones l’anomenat somni americà

És la primera vegada que un afroamericà es fa amb la Presidència de la Casa Blanca i només per això l’expectació que s’ha aixecat davant la jornada d’avui ha estat del tot insòlita. Cadenes de televisió, ràdios i publicacions d’arreu del món miraven en una sola direcció: la de la Casa Blanca i assistien expectants a un acte que congregava al voltant de 2 milions de persones davant del Capitoli i que abarrotaven els carrers dels voltants.

Avui el món gira entorn als Estats Units i els mitjans no han volgut deixar escapar el seu particular seient en aquest acte que marcarà un punt i a part en el curs de la història de la humanitat, però especialment en el dia a dia dels seus “germans” de raça negra, que han vist en la figura del president un eco a les pregàries que han fet durant tants segles.

Precisament per això, ha tingut una especial rellevància l’acte que ha dut a terme Obama amb la seva família. Ha fet el mateix viatge que va fer Abraham Lincoln, que recordem va abolir l’esclavitud, quan va ser escollit President dels Estats Units. Un trajecte ple de simbolisme i amb molta significació per la comunitat més castigada pels prejudicis racials a Nord-Amèrica. Qui s’hagués imaginat en l’època de Lincoln que una persona de raça negra acabaria per governar el país més potent del món? Ningú, però com diu una frase enormement sàvia, “el temps posa tothom al seu lloc”. La història avui ha fet un pas endavant i ens ha donat una lliçó magistral de moral a tots plegats.

La família Obama, però, fa una setmana que està de celebració. Ha estat en un concert de Jonas Brothers, dedicat als més petits, on també van assistir les filles del President i ahir mateix van assistir a una cerimònia religiosa a l’església Episcopal de Sant Johns.

Avui ha arribat el plat fort. La cerimònia ha començat oficialment al migdia quan acabava el mandat del president sortint, George Bush. El traspàs de responsabilitats entre ambdós ha estat una part emotiva, però la part que més ha commogut als presents i als espectadors ha estat, sense dubte, el jurament d’Obama sobre la mateixa Bíblia en què ho va fer Abraham Linclon el 1861. Una elecció que s’ha fet a les 18:05, hora d’aquí, i que ha estat especialment simbòlica, en la qual Obama ha aprofitat per a presentar-se davant la comunitat internacional amb la mateixa voluntat unificadora que el seu antecessor.

«Juro solemnemente que ejerceré con lealtad mi cargo de presidente y que haré todo lo posible para preservar, proteger y defender la Constitución. Que Dios me ayude». Amb aquestes paraules el nou president ha sabut guanyar-se l’aplaudiment unànime del pavelló i ha aconseguit arrancar llàgrimes a bona part dels presents. Unes paraules que han sonat especialment sinceres pel seu gran tarannà ideològic i emocional.

Després del jurament, Obama ha pronunciat el seu discurs d’investidura, en el qual ha assentat les bases del que serà el seu nou mandat. Així, ha parlat sobre la crisi: “Nuestra economía está gravemente debilitada, se han cerrado negocios, se han perdido hogares” i ha apostat per les energies renovables com una de les parts que ajudarà a solucionar la depressió econòmica que viu el país. “ Debemos llevar a cabo un despliege masivo de energias renovables”. Aquest desplegament es troba emmarcat dins el Pla d’estímul.

També ha demanat unitat al poble americà: “ Estats Units ha de respectar a tots els nouvinguts, a tots els immigrants, perquè tots som ciutadans”, i responsabilitat a tots els ciutadans. “ No importa que el govern sigui gran o petit, sinó que funcioni”. En cada línia buscava el bon exemple dels avantpassats, però per començar de nou una nova era, amb noves fórmules de fer política. “Tot és possible, cal deixar enrere tots els debats anteriors i les velles fórmules de fer política”.

Han estat diversos els artistes que han volgut fer costat al nou símbol dels Estats Units. Per això, les escales del Capitoli s’han il·luminat per presentar al mestre Bruce Springsteen i a la coneguda Shakira. La música, però, també ha fet acte de presència al final de l’acte, en què el President i la família han cantat l’himne dels Estats Units, seguint amb l’habitual patriotisme que caracteritza els ciutadans del país.

Després de l’acte, Obama i família han participat en un esmorzar amb els congressistes dins el Capitoli.Després, cap allà les 14.30, hora d’allà, Obama s’ha desplaçat amb limusina fins a la Casa Blanca, en una desfilada, en la qual hi han participat més de 90 bandes de música i carrosses. Després d’aquest episodi, el president ha recorregut a peu els últims passos que el separaven de la que serà la seva llar els propers quatre anys.

Washington ha assistit eufòrica i emocionada a l’acte de possessió, però no ha estat la única, Espanya s’ha contagiat de la il·lusió dels nord-americans i ha viscut les darreres hores amb la convicció que el seu nou país aliat està fent historia.

Acabada l’era Bush i perduda la confiança de molts ciutadans, el discurs d’Obama ha aconseguit recuperar-la, si més no per uns instants. Obama no ha volgut presentar-se davant el món com un president negre, sinó com la persona que anhela el canvi tan com els seus ciutadans.

Ara es troba amb un país amb recessió, amb milers de persones sense treball, però amb unes perspectives de futur mínimament esperançadores. I a més, a diferència de Bush, Barack Obama si que creu en el canvi climàtic, cosa que de ben segur marcarà un punt a favor dels Estats Units en un tema que genera un gran debat internacional.

Obama ha aconseguit tornar l’esperança a un poble que l’havia perdut fa temps i ha alimentat el somni de molts americans. Ara només li manca una cosa: complir amb totes les expectatives que ha generat el seu popular Yes, we can.

Si volen llegir el discurs d'Obama íntegre en anglès. Aquí ho poden fer.

http://www.elpais.com.uy/090120/ultmo-393971/ultimomomento/lea-el-discurso-de-obama-en-ingles

Aida Sinfreu

NO MÉS VIOLÈNCIA

Des del 1300 fins al 2000 , l’evolució de la violència a Occident ha tingut una clara evolució cíclica i ara es caracteritza per un increment de la violència femenina (14%), una tornada dels actes vandàlics amb les bandes juvenils i pels responsables d’aquest tipus d’actes: els varons d’entre 20 i 30 anys.

Estats Units encapçala junt amb altres països com Colòmbia o Rússia la llista dels països més violentes del món amb una taxa d’assassinats per persona més elevats del món (6,2 per 100 mil).

Cal recordar que als EUA hi ha uns 250 milions d’armes per a 300 milions de persones (la qual cosa equival a quasi una arma per habitant), i que la possessió d’armes de foc està legalment acceptada pel Govern. Les autoritats del país afirmen que els habitants de senten més segurs així i que això ajuda lògicament a reduir les taxes de violència, cosa que no demostren les estadístiques.

El que preocupa més de la situació és que actualment un dels principals problemes que la gent atribueix a la gran ciutat és la INSEGURETAT. Quan es pregunta en enquestes oficials sobre els temes que els angoixen, aquest sempre acaba sortint com un dels principals temors. La gent no se sent segura a casa seva, ni passejant pel carrer. L’arribada d’una onada tan gran d’immigrants de l’Est i d’arreu del món ha coincidit amb un increment important dels actes vandàlics i dels assalts violent als habitatges.

La crisi econòmica i la violència

Estadístiques i estudis oficials demostren que la crisi econòmica ha afectat també en la comissió de delictes. La crisi ha portat fins avui dia delictes que van ser propis d’èpoques anterior amb poc bonança econòmica com les últimes dècades del segle XX.

Molts immigrants o persones autòctones arriben a una situació econòmicament tan desesperant que es veuen obligats a cometre atracaments o delictes per aconseguir diners de manera ràpida i fàcil. Des de que hi ha la crisi, els actes vandàlics han augmentat, sobretot els relacionats amb els atracament a habitatges i al carrer.

La Vanguardia titulava així un article publicat a la secció de Societat fa unes setmanes: “La situación económica propicia un nuevo grupo de delincuentes que recurre al robo por primera vez para paliar situaciones familiares”. En aquest article s’explica el cas d’una mare que es va veure obligada a atracar un banc per tal de cobrir les despeses del seu fill. També es diu que els atracaments a peatons s’erigeixen com el segon delicte que més creix. El que s’ha vist fins ara només es la punta de l’iceberg i les autoritats policials de la ciutatd e Barcelona, així com diversos analistes del país, asseguren que si la situació econòmica continua empitjorant, aquest tipus d’actes poden assolir quotes de violència molt més elevades.

Els joves i la violència

Un dels altres aspectes que genera forta polèmica és l’increment de delictes comesos per joves directament contra la comunitat escolar (alumnes i professors). Són coneguts els casos d’Estats Units i de Finlàndia en què antics alumnes van matar deliberadament i sense motius aparents a professors i alumnes del centre per velles rancúnies o per un desequilibri mental.

En aquest aspecte els mitjans de comunicació hi tenen una responsabilitat afegida. Molts d’aquests delictes es duen a terme per contaminació, és a dir, una persona amb un desequilibri mental veu que un altre noi ha comès un delicte d’aquest tipus i per contagi pot acabar fent el mateix. Això també passa amb els suïcidis, per això els mitjans de comunicació tenen prohibit parlar d’aquest aspecte. Està demostrat que si un jove llegeix en un diari que una altra persona s’ha suïcidat té més probabilitats de seguir el mateix camí. (En la regió que jo visc, a Manresa, un diari es va fer eco d’un suïcidi i l’endemà o al cap de pocs dies, se n’havien produït més).

D’altra banda, els continguts violents a la televisió s’han multiplicat els últims anys i els menors estan subjectes constantment a programes que mostren la cara més atraient de la violència. Junt amb això, son nombroses les joguines que inciten a la violència (pistoles per a nens petits, equips de policia,...).

La inseguretat provoca la violència i la desigualtat la patenta com a una arma efectiva perquè et facin cas. A Estats Units una de les raons per l’augment d’actes d’aquest tipus són les enormes desigualtats en què es veuen sotmesos nombrosos grups socials que no tenen ni una cobertura sanitària gratuïta. Els prejudicis són constants i això fa que molts es prenguin “la justícia pel seu compte”.

Un altre dels fenòmens que ha augmentat recentment és la rebeldia adolescent que no es queda aquí i forma grups que actuen al carrer contra els més febles (Latin Kings, grups Neonazis). Un exemple de rigorosa actualitat són els dos joves que sols pel fet de divertir-se van cremar viva una indigent en un caixer de Barcelona.

Però el que està clar és que la violència no es pot combatre amb violència. S’han de combatre aquestes actituds lamentables amb més educació i amb una cultura que fomenti la pau social. En aquest sentit, em sembla interessant comentar una minisèrie que va oferir Antena 3 fa poc, anomenada “El cástigo”, on un grup de joves rebels són enviats a un centre de reformació on són castigats amb actes que els vexen i que els danyen física i psicològicament. Els nois tornen a casa amb unes seqüeles terribles i quan sembla que els joves s’han tornat modèlics i educats, aquests surten de casa i se’n van fins a un pont on comencen a apallissar a un grup de sense sostres. Aquest final conforma una lliçó de moral impressionant que demostra una vegada més que la violència només porta cap a situacions autodestructives.

Un altre exemple, la guerra d’Iraq dels Estats Units. Un conflicte que des del principi s’ha volgut combatre amb altes quotes de violència i que ha portat el país a una situació de paranoia col·lectiva per la seguretat que contràriament a augmentar-la a fet que el país se sumeixi en un dels episodis més violents de la seva història.

Aida Sinfreu

El New Deal del segle XXI

El President electe dels Estats Units dóna un missatge esperançador i de tranquil·litat als ciutadans nord-americans amb el qual presenta la salvació de l’economia nord-americana en forma de creació de milers de llocs de treball

Des de que va ser escollit nou President dels Estats Units, Obama ha hagut de sentir moltes crítiques, entre elles hi ha molts sectors que l’ acusen de falta de precisió en les seves propostes.

Sí, Obama propugnava, clamava el canvi, però on és aquest canvi? Davant d’això, Obama ha entès que la millor resposta és actuar i així ho ha fet.

La situació és alarmant als Estats Units els últims mesos. L’atur s’ha incrementat vertiginosament fins al 7,2% del total de població activa, el nivell més alt registrat els últims 16 anys. Les empreses segueixen la tònica de les espanyoles i no paren d’acomiadar treballadors i més treballadors. L’última a fer-ho a estat la coneguda empresa d’aviació Boeing. I la xifra d’aturats el passat mes de desembre arribava a 524.000 treballadors, fet que ha elevat el nombre total a 2,6 milions de població inocupada.

“No podem continuar per aquest camí” ha al·legat Obama. “Si seguim així podem perdre fins i tot el lideratge de la nostra nació” Per això, ha anunciat un conjunt de mesures immediates i a curt termini.

El president vol tirar endavant un projecte anomenat Pla de Reinversió i Recuperació Americà a partir del qual vol crear llocs de treball en el sector privat (concretament el 90%), la resta, el 10% es dedicarà a cercar llocs de treball en el sector públic (mestres, policies, personal sanitari,...).

Però com crearà aquests llocs de treball?

Doncs impulsant obres de caràcter estructural i a llarg termini com la construcció de panells solars, de turbines eòliques i la creació d’automòbils amb un consum menor. També es parla del sector sanitari (del qual es va proposar ja una reforma), on es pretén informatitzar tots els informes mèdics, així com de millorar el servei educatiu i de l’ensenyament nord-americà. Un altre àmbit que permetrà crear milers de llocs de treball, concretament uns 400.000, serà el treball de reparació de grans infraestructures estatals com les carreteres, els ponts i l’ampliació de la banda ampla.

Aquesta actuació pot recordar al quasi miraculós New Deal de Roosvelt. Són molts els factors que tracen un cert paral·lelisme entre la seva i la nostra crisi. Els desencadenants han estat similars, la involució de l’economia també i la mesura que acaba de proclamar Obama s’acosta positivament a la llançada per l’aleshores president nord-americà. Ell també es va basar en la creació de llocs de treball i en l’endeutament de l’Estat com a forma de salvament nacional.
Obama ha estat escollit president en unes condicions no gens agradables i amb un context totalment desalentador, però ara comença a fer les coses ben fetes, si més no de paraula. Sense dubte, és intel·ligent i sap com s’ha de moure.

La mesura que acaba d’anunciar comportarà a part d’una millora en la situació econòmica del país, un rentat d’imatge de la seva fins ara labor com a President ja que la creació de treball és sempre una mesura molt ben vista per la població.

A més, ha sabut encabir aquí altres aspectes que havia assegurat millorar com són la reforma del sistema sanitari i l’augment de cobertura de la banda ampla. Amb una sola mesura, acompleix un total de tres promeses i si té sort i la jugada li surt bé, aquest pot ser un immillorable començament pel president afroamericà.

Aida Sinfreu

Noves idees per redefinir la democràcia nord-americana

El sistema polític nord-americà està en el punt de mira de tots. No en va s’ha dut a terme la publicació d’un llibre que parla sobre el sistema democràtic i Internet. En concret es tracta d’una antologia de 44 textos que parlen sobre com reorganitzar i renovar la política dels Estats Units per una era dominada per Internet.

El títol original és Rebooting america: Ideas for Redesigning American Democracy for the Internet Age (Reiniciant Amèrica: idees per tornar a dissenyar la democràcia americana en l’era d’Internet) i ha estat escrit per una sèrie d’expert mundials sobre xarxes digitals i intel·lectuals de la talla d’ Esther Dyson, David Weinberger, Yochai Benkler, Howard Rheingold, Susan Crawford, Aaron Swartz, Zephyr Teachout, Craig Newmark, Douglas Rushkoff, Tara Hunt, Clay Shirky.

Amb la voluntat que el llibre arribi a tothom i sigui fàcilment accessible pel ciutadà mitjà, hi ha disponible una versió en pdf que es pot descarregar des de la pàgina http://rebooting.personaldemocracy.com/. El llibre parla també dels nous mitjans socials, dels blogs, les xarxes socials i del rol potenciador de la participació pública en les campanyes polítiques. Actuació que s’ha fet més que patent en les darrers eleccions americanes amb l’elecció d’Obama, en què ha augmentat moltíssim la participació dels ciutadans a les urnes i al procés de decisió del vot. Fins i tot, durant les eleccions primàries (les que serveixen per definir el candidat de partit) Barack Obama va mobilitzar a través de xarxes socials als electors potencials.

La Xarxa atorga actualment un paper diferenciador i privilegiat als ciutadans, que poden erigir-se com els nous assessors o controladors de la imatge dels polítics, redefinint i criticant les seves actuacions per aconseguir una democràcia a la mida de tots. En aquesta campanya hi ha hagut un augment impressionant dels ciutadans que escrivien els seus posts als seus personal blogs i que practicaven l’anomenat periodisme ciutadà. Ara s’aplica a l’engròs la popular frase que “qualsevol ciutadà pot convertir-se en periodista”. Cal, però, anar en compte amb aquest tipus d’afirmacions perquè no crec que sigui exactament això el que estigui passant. Cal diferenciar la posició i la professionalitat d’una persona que es dedica a això de l’atreviment d’un ciutadà qualsevol que simplement escriu en base als seus sentiments i a les seves impressions. Seria injust que el periodisme acabés avocant a això. Amb tot aquest panorama de fons, el llibre es planteja la següent pregunta: Com canviaran les coses amb aquest tsunami participatiu? ¿Quines seran les implicacions de tot aquest nou escenari en el que el vot és només la punta de l’ iceberg?

Tot aquets procés genera un gran volum d’expectatives que no se sap ben bé a on aniran a parar.

Sabrà Obama canalitzar aquesta nova modalitat de democràcia sorgida de la Net? Incorporarà la xarxa com a suport principal de les seves polítiques? Els primers intents així ho demostren. El naixement de la primera pàgina oficial del President (change.gov) que permet al ciutadà dir-hi la seva n’és la primera mostra.

I la continuació pot venir de la mà de la decisió de dedicar bona part del pla de recuperació a les connexions de banda ample. Obama ja ha pres la decisió i sembla que així serà. Però ara per ara tot són interrogants perquè la demanda de fons de tota aquesta nova tecnologia va molt més enllà. El quid de la qüestió és la reforma del model de gestió de la política nord-americana i, per tant, molts es pregunten, fins a quin punt Obama està disposat a canviar la forma en què el país és governat? Això posa en dubte la validesa del model nord-americà de democràcia.

I això és el que planteja de forma indirecta el llibre i els seus autors que recullen desenes d’assaigs i receptes que indiquen què caldrà fer. Una possible resposta la dóna una de les analistes del llibres, Esther Dyson: "De la misma manera que la Red ha creado nuevos modelos de negocio, puede alentar nuevos modelos de gobernancia". I segons el republicà Newt Gingrich, el repte consisteix a "sustituir la pluma de ganso de los fundadores con un ratón".

Una altra cita important del llibre és la que ens ofereix Yochai Benkler, que diu el següent: "Primero la gente puede, con un nivel de esfuerzo relativamente moderado, reunirse para actuar de manera eficiente sobre problemas que no podían enfrentar en el pasado. Segundo, puede trabajar junta de manera cooperativa y lo hace, sin necesidad de mercados ni de jerarquías u otros gobiernos para organizarlos. La colaboración a gran escala entre poblaciones dispersas es manejable, sustentable y efectiva".

Aquests són només petits extractes d’un llibre fácil de llegir per la seva accessibilitat i facilitat de contingut en què els participants declaren que les bases de la democràcia han de ser revisades ara més que mai i també ens parlen de les raons que porten a la gent a fugir de la seva realitat i aïllar-se en la tecnologia com a modus vivendi. Danah Boyd, que ha fet estudis sobre les xarxes socials i l’ús que en fan els joves, alerta sobre els riscos del techno-determinisme (la creença que l’estructura tecnològica determina la pràctica social).

Sempre s’han contemplat les diferents formes de democràcia com a complements de la mateixa. Ara sembla que el nou mode de democràcia que emergeix pot fer reformular el nucli mateix de la paraula. A més, qui diu que la democràcia per Internet o participativa no farà desaparèixer en un futur la democràcia representativa? Només el temps ho dirà.

Taula de continguts

Foreword, Esther Dyson
To: Micah L sifry, Personal Democracy Forum 2008, Zack Exley
21st Century neo-enlightenment, Julie Barko Germany
Echo Chambers = Democracy, David Weinberger
Participatory Democracy Demands Participation, Michael Turk
Winning the Future in the Personal Democracy Age, Newt Gingrich
Participation As sustainable Cooperation In Pursuit of Public Goals, Yochai Benkler
By the People, For the People, Andrew Rasiej
The Merciful Death of the Freedom of Information Act and the Birth of true Government transparency: A short History, Ellen Miller
The Void We Must Fill, Richard C. Harwood
Smartmobbing Democracy, Howard Rheingold
Weaning Campaigns from old Media’s teat, Brad Templeton
The Power of Inclusion, Marie Wilson
In the Beginning there Were Wikis, Joshua Levy
Saving America from Its 18th Century Political system, Jan Frel and Nicco Mele
Small “d” Democracy, Susan Crawford
Professional Politicians Beware!, Aaron Swartz
Sidewalks for Democracy online, Steven L. Clift
Privacy in the Internet Age: time to Go?, Glenn Harlan Reynolds
Can social network sites enable Political Action?, Danah Boyd
In skypeoogletubeapedia We trust, Martin Kearns
Grassroots Activism is More than a Campaign, Morra Aarons-Mele
Corruption, technology and Constitutional Design, Zephyr Teachout
Our Voting Re-Public, John C. Bonifaz
Checks and Balances Reinvigorated, Craig Newmark
the “Killer App” of Public Participation, Mark Murphy
Citizen 2 0, Nancy E. Tate and Mary G. Wilson
The Last top-Down Campaign, Joe Trippi
Tangled signals of Democracy, Micah L. Sifry
Finding Your obviousmeter, Matt Stoller
Congress Reloaded, Matthew Burton
Beyond WarGames, Douglas Rushkoff
the obvious Answer: online Voting, Allison H. Fine
Who needs elected officials?, Tara Hunt
New Gadgets Do not new Humanity Make, Avery Knapp and Tennyson McCalla
Deliberative Democracy in theory and Practice, Kaliya Hamlin
Government by the People, Beth Simone Noveck
Self-organized self-Government, Scott Heiferman
The Digital Will of the People, Pablo del Real
Political Collaborative Production, Clay Shirky
Community Information Commons, Harry C. Boyte
The ethics of openness, Jeff Jarvis
Creating Humane Codelaw, Gene Koo
Digital natives as self-Actualizing Citizens, W. Lance Bennett
A Millennial Upgrade for American Democracy, David B. Smith

Aida Sinfreu

L’altra cara del canvi

Change.org és l’altra cara de la moneda, per uns la veritable cara del canvi que propugnava Obama durant tota la campanya. Per altres, una “competència deslleial”. En general, es tracta d’una iniciativa potent que sorgeix de la xarxa social My Space amb l’objectiu de llançar idees per un vertader canvi a Amèrica.

És evident que aquesta és una rèplica de la pàgina oficial del president (Change.gov), diria més, el fundador de la pàgina posa de manifest la voluntat de erigir-se com la pàgina alternativa a l’oficial on veritablement els ciutadans amants del progrés puguin dir-hi la seva i puguin participar activament en el procés de canvi.

Des del principi de la campanya d’Obama s’ha buscat l’ajuda i la col·laboració de gent amb ganes de fer coses sense voluntat de lucre. De fet, els anomenats volunteers han estat cabdals en tota la trajectòria del president fins la Casa Blanca. Ara són aquests mateixos els que es divideixen entre ambdues propostes, l’una oficiosa i burocratitzada i l’altra amb un major paral·lelisme amb la realitat dels ciutadans. Amb això no dic que l’iniciativa del president no sigui la correcta, però és bo que existeixi una nova pàgina que pugui servir d’instrument de control i de crítica del poder.

Amb el contundent lema “What do you want to do to change in the word”, la pàgina es defineix a si mateixa com una xarxa social d’acció ciutadana que t’ofereix 3 coses principalment: conèixer les causes que mouen l’organització que ha creat la web ( stop al escalfament global, els emprenedors socials, la protecció dels drets dels animals, els drets del col·lectiu gay, stop al genocidi, acabar amb els sense-sostre, pau a l’orient mitjà, la lluita pels drets de les dones, l’ajuda humanitària, el comerç just, la immigració i la justícia criminal), conèixer a la bona gent que col·labora desinteressadament i una tercera opció que t’invita a participar activament en aquest procés de canvi.

La web també posa al servei dels internautes una secció, la més humana, anomenada “People”, on un pot veure el perfil dels creadors del canvi o “changemakers”, que són els que col·laboren amb la iniciativa. Sota el nom de “People Taking Action Right Now”, es pot veure la relació de persones presents a la xarxa, on també hi ha un llistat dels millors activistes del moment. La gent que hi apareix són gent que han dut a terme projectes interessants al seu país d’origen, que són reconeguts per labors humanitàries o que estan inscrits en oenagés o organitzacions d’ajuda i solidaritat.

Aquestes eleccions s’han diferenciat per l’alta participació ciutadana, una participació que a hores d’ara s’ha traslladat a la web. La democràcia participativa és una millora de la democràcia actual, en la que com veiem els ciutadans hi tenen molt a dir.

L’altra secció cabdal del projecte és sense dubte l’apartat www.change.org / ideas, on els creadors de la pàgina han creat una plataforma oberta de comunicació en la qual les persones interessades poden presentar una idea que proposi un canvi en alguna qüestió de les plantejades com a principis fonamentadors. També s’afavoreix la discussió oberta entre els participants i la votació de les millors idees, que són les que es presentaran de forma oficial al govern del país.

Abans de la inauguració de la pàgina, MySpace i els seus socis van celebrar un esdeveniment a Washington, DC, per anunciar les 10 primeres idees i entregar-les a un representant de l’ Administració d’ Obama.

Ara per ara la pàgina ja ha assolit el seu primer propòsit: aconseguir un patrocinador oficial per a cada una de les idees més rellevants. Aquestes organitzacions, la majoria oenagés (entre les quals hi ha Amnistia Internacional, Greenpeace, Global exchange), llançaran una campanya a nivell nacional per mobilitzar a milers de persones i garantir el compliment de cada idea.

Els pilars bàsics que defensa la pàgina són la defensa dels sectors més vulnerables de la societat, les desigualtats socials, junt amb la cultura de pau i gestió dels conflictes del món (conflicte entre palestins i israelians) i la lluita per a la protecció del medi ambient.

Change.org és una nova iniciativa de la web 2.0, que es marca com a meta fer d’Internet un nou entorn de discussió de la societat mundial. En altres paraules, es pretén crear un entorn social de participació i interacció ciutadana per aconseguir un canvi. En definitiva, permet posar en contacte tota aquella secció de la societat que busca el benestar social sense tenir en compte les barreres idiomàtiques, racials o ideològiques que els separen.

Aida Sinfreu

Obama aposta amb crisi o sense, per la reforma de la sanitat

Tot i l’allau de crítiques que ha rebut i que rebrà Obama per voler solucionar el tema sanitari malgrat les enormes dificultats econòmiques que travessa el país, es manté ferm i convençut que la reforma s’ha de fer ara més que mai.

El dirigent sosté que “ha arribat el moment de proporcionar una sanitat accessible a tots els nord-americans”. Ja en la seva campanya, Obama va erigir aquest tema com un dels prioritaris en el seu programa electoral i el seu equip li dóna tot el suport. Aquesta reforma és indispensable ja que un total de 45 milions de persones no poden anar a l’hospital sense tenir una assegurança mèdica. El que aquí es veu com una activitat quotidiana i del tot normal, allà és una paradoxa. Els nord-americans només poden assistir gratuïtament a un hospital en estat d’urgències, cosa del tot lamentable.

Un clar exemple d’això ha estat un vídeo que es va poder veure pels telenotícies d’algunes cadenes de televisió en el que es veia un home a una sala d’espera d’un hospital d’EUA que moria després d’esperar hores i hores a la sala d’espera sense que ningú li fes cas. El més lamentable de la situació era que un cop mort i estirat a terra tampoc li feien cas i tan metges com infermers passaven pel seu costat sense immutar-se.

No estic dient que en tots els casos s’arribin a extrems tan brutals com aquest, però si més no això aquest cas va servir per fer veure a la opinió pública mundial quin peu gasta la cultura sanitària de la primera potència mundial.

Obama en el seu discurs d’ahir va reivindicar que tot i la crisi econòmica, una necessitat és una necessitat. Fins i tot va augurar que pot ajudar en certa manera a que la crisi desacceleri. Com?Doncs posant com exemple les empreses automobilístiques, la majoria de les quals s’han trobat afectades greument per la falta de liquiditat.

En l’actual sistema privat de sanitat basat en assegurances mèdiques, la càrrega del cost dels habitants recau en ells mateixos, però també en les empreses que els donen treball, ja que aquests han d’oferir assegurances als seus treballadors i això suposa un increment de costos que també afecta a la seva competitivitat.

Per aquest motiu, Obama vol que la seva reforma s’inclogui en el programa general de recuperació econòmica. Així es reduirien costos dels empresaris i s’utilitzaria el finançament públic per compensar-los. Només d’aquesta manera es garantirien una sanitat adequada per als nord-americans i a la vegada les empreses veurien reduït el seu cost econòmic. Així, també es faria un pas més per a la solució de la crisi financera que embarga el país i el món mundial.
Obama, però no va voler donar més detalls sobre els seu pla de sanitat, tot i que va voler dir que el primer pas passaria per un procés de debat i reflexió amb els agents socials implicats i una posterior anulació d’aquells programes públics més ineficients.

El nou secretari de sanitat, Tom Daschle, serà l’encarregat de fer aquesta esperada reforma, ja que el 15% de la població (una xifra gens menyspreable) o el que és el mateix, 45 milions de persones no tenen cobertura mèdica perquè no tenen prous ingressos per a pagar-la. De Daschle és coneguda la seva habilitat per aconseguir consensos entre parts fortament enfrontades. Ara més que mai haurà d’aplicar les seves virtuts com a mediador social.

Per altra banda, el president electe, va llançar ahir una pregunta molt interessant: “Algú pot preguntar-se com en aquest moment de crisi econòmica podem permetre’ns reformar el sistema sanitari, però jo em pregunto com podem no permetre-ho.

Tan Daschle com Jeanne Lambrew (directora de l’equip de la reforma sanitària) són bons coneixedors del tema, ja que han realitzat diversos estudis sobre la situació dels hospitals nord-americans.

De moment, Daschle ha demanat una vegada més als ciutadans que els ajudin en aquest nou repte i que enviiin suggerències de com aplicarien ells la reforma sanitària a la pàgina web del president change.gov.

Aida Sinfreu

ELS NOUS HOMES DEL PRESIDENT

Després de setmanes de nerviosisme i moltes consultes, Obama per fi ha presentat ja el que serà el seu equip de govern durant els propers quatre anys. Un equip molt criticat i també amb molta experiència a l’Administració. Els homes del nou president es presenten davant d’una societat nord-americana recelosa i amb molts dubtes sobre el seu futur.

El nou president nord-americà no s’arrisca i s’alia fins i tot amb els qui han estat els seus màxims rivals en algun moment de la campanya. Hillary l’acompanya en aquest intent de refundar la popularitat d’un país que ja fa temps que l’ha perdut.

Si una paraula defineix el nou gavinet d’Obama és establishment. Obama s’ha volgut rodejar en aquesta nova aventura de la mateixa gent, gent experienciada en matèria econòmica sobretot per assegurar-se una garantia de futur. Amb l’objectiu que la crisi econòmica tingui una solució Obama ha perfilat el seu equip d’assessors. Però aquest excesiu conservadurisme en l’elecció dels seus nou companys de viatge pot jugar-li una mala passada perquè recordem que va ser el seu aire de canvi i la seva voluntat reformuladora el que el van portar a guanyar les eleccions.

Per començar, Obama repeteix bona part dels colaboradors econòmics de l’equip de Bill Clinton. Un conjunt d’empresaris entre els quals es troben Robert Rubin i Lawrence Summers (ex secretaris del Tresos), Robert Reich (secretari de Treball), William Daley (secretari de Comerç) i Laura Tyson (presidenta del Consell d’ Assessors Econòmics i directora del Consell Econòmic Nacional). No obstant, no tot el seu equip ja ha treballat anteriorment amb Clinton, un exemple d’això n’és la gobernadora de Mixigan, Jennifer Granholm, sense descomptar a Paul Volcker (president de la Reserva Federal entre 1979 i 1987 o Roger Ferguson (vicepresident de l’ entitat entre 1997 i 2006). Finalment, el president també comptarà amb al confiança d’un vell amic i cap del seu nou gabinet, Rahm Emanuel, o el congresista David Bonior.

Un equip que òbivament no ha estat escollit a l’atzar. La fórmula del suposat èxit d’Obama ha estat rodejar-se de gent amb trajectoria política perquè davant el panorama que se li presenta millor “vell conegut que nou per conèixer”. D’això, es pot preveure que el canvi que clamava Obama durant la seva campanya es quedi en un tímid intent perquè la necessitat és la necessitat i la dificil situació econòmica del país ha fet escollir Obama.

A la vegada que Obama es veu obligat a acontentar a les diferents faccions del seu estimat partit i potser ha hagut de prendre una decisió que per ell mateix no hagués prés. Està clar que quasi totes les sensibilitats del partit demòcrata estan cobertes amb aquesta elecció: hi ha advocats, economistes, gent de centre, altres amb un marcat accent progressista com David Bonoir (es va oposar a l’Acord de Llibre omerç d’Amèrica del Nord, amb Canadà i Mèxic) i Robert Reich (defensor de la pujada del salari mínim, la llei de protecció de les pensions i impulsor per millorar la formació tecnològica dels treballadors nord-americans durant el govern de Clinton). I també recull diferents sensibilitats religioses: catòlics, jueus sobretot i minories ètniques com els llatins i els negres tot i que en menor mesura. Fins i tot el gran eqiup de Barack Obama compta a la seva fila amb alguna figura republicana: Richard Parsons. No es pot qüestionar la diversitat que ha escollir el president, però tanta diferència dins un sol partit ocasionarà segurament alguna o altra disputa política. Obama haurà de fer de mediador en més d’una ocasió durant la seva legislatura.

La decisió de comptar amb Hillary Clinton entre els seus assessors ha estat com a mínim polèmica i molt controvertida. La seva figura compta amb una gran onada de “fans” (té un gran suport a Nova York i al Partit Demòcrata), però també amb centenars de detractors oposats a la Guerra d’Irak (recordin que ella la va recolzar) i partidaris d’Obama a les primàries. Hi ha molta gent que diu acertadament que si haguessin volgut que al govern hi hagués Hillary haguessin votat des d’un principi per ella, cosa que no van fer. Per tant, un cop més Obama s’ha vist entre l’espasa i la paret, però han pogut més les seves àncies conciliadores i tot el que sap que li aportarà a nivell d’experiència i de contactes. Sempre es bo comptar amb algú de la família de l’ex-president Clinton. A més, la línia dura per la qual s’ha maxacat a Hillary li pot anar molt bé a Obama per acontentar i persuadir als més durs del bàndol demòcrata.

La decidió d’optar per aquest equip ha estat defensada per Obama públicament i ha dit que “perquè es produeixi el canvi és necessari tenir personalitats amb experiència contrastada” A més, ha decarat que “he reunit aquest equip perquè crec en les personalitats fortes, però seré jo qui decideixi en última instàcia la política a seguir i el responsable de la visió a aplicar”.

Obama ha assegurat que aquest nous aliats oferiran “un criteri just i una forma de pensar fresa quan de resolució d’una crisi econòmica es tracta. “ No podem perdre ni un minut, hem d’actuar agressivament”.

PRAGMATISME O DRETA?

Aquesta és la pregunta que bona part del món s’està fent en aquests moments. Un clar exemple d’aquesta confusió és la interesantíssima reflexió que fa un bloggista a la Web:

“¿Quién es el candidato que votó en favor del muro fronterizo, apoya el derecho a las armas de fuego, desea ampliar el apoyo federal a las iniciativas sociales religiosas, favorece la pena de muerte, advierte que la mayor amenaza al mundo es un Irán con armas nucleares, votó por financiar la guerra en Irak, aprueba el espionaje del gobierno a los ciudadanos y ha recibido enormes donaciones de Wall Street?

Si usted respondió John McCain, es correcto. Pero si dijo Barack Obama, la respuesta también sería la correcta.”

L’anomenat “pragmatisme polític” (o el que és el mateix actuar de forma pràctica segons el context actual) és molt, massa habitual en aquest país. Els candidats lluny de caure en radicalitzacions cap a un dels dos bàndols tendeixen a acostar-se al centre per guanyar adeptes i guanyar així les eleccions. Ara, després de guanyar-les aquests es decanten cap a un bàndol o un altre i ara per ara Obama corre el perill de decanatar-se massa cap a la dreta. Però tot pot deure’s a una altra estratègia política d’adquear-se a les cricumstàncies del moment. Obama és un gran estratega polític i també pragmàtic com es pot veure i com s’ha pogut veure ja anteriorment. Per posar-ne un exemple, només cal pensaren el suport que va donar a una reforma migratoria integral (el que defensava el mur de separació) amb un vot a favor al Senat el 29 de setembre del 2006 i un any i mig després en les primàries va rectificar la seva posició mostrant-se en contra del mur.

És evident que Obama com a polític ha donat diversos girs a la seva ideologia segons les circumstàncies del moment històric, però com segurament hagués fet qualsevol altre polític. Deixant enrere, velles disputes ara és hora que Obama justifiqui perquè ha escollit l’equip que ha escollit i que demostri als seus votants que han dut a terme l’elecció correcta. Segons declaracions d’Obama “la opció en aquesta elecció no és entre dretes i esquerres, tampoc és entre liberals i conservadors, és entre passat i futur”. Totalment d’acord amb la seva afirmació, però ara ell és el responsable de fer que el futur no sigui tan sols una continuació del que s’ha fet en el passat.

Aida Sinfreu