Després de setmanes de nerviosisme i moltes consultes, Obama per fi ha presentat ja el que serà el seu equip de govern durant els propers quatre anys. Un equip molt criticat i també amb molta experiència a l’Administració. Els homes del nou president es presenten davant d’una societat nord-americana recelosa i amb molts dubtes sobre el seu futur.
El nou president nord-americà no s’arrisca i s’alia fins i tot amb els qui han estat els seus màxims rivals en algun moment de la campanya. Hillary l’acompanya en aquest intent de refundar la popularitat d’un país que ja fa temps que l’ha perdut.
Si una paraula defineix el nou gavinet d’Obama és establishment. Obama s’ha volgut rodejar en aquesta nova aventura de la mateixa gent, gent experienciada en matèria econòmica sobretot per assegurar-se una garantia de futur. Amb l’objectiu que la crisi econòmica tingui una solució Obama ha perfilat el seu equip d’assessors. Però aquest excesiu conservadurisme en l’elecció dels seus nou companys de viatge pot jugar-li una mala passada perquè recordem que va ser el seu aire de canvi i la seva voluntat reformuladora el que el van portar a guanyar les eleccions.
Per començar, Obama repeteix bona part dels colaboradors econòmics de l’equip de Bill Clinton. Un conjunt d’empresaris entre els quals es troben Robert Rubin i Lawrence Summers (ex secretaris del Tresos), Robert Reich (secretari de Treball), William Daley (secretari de Comerç) i Laura Tyson (presidenta del Consell d’ Assessors Econòmics i directora del Consell Econòmic Nacional). No obstant, no tot el seu equip ja ha treballat anteriorment amb Clinton, un exemple d’això n’és la gobernadora de Mixigan, Jennifer Granholm, sense descomptar a Paul Volcker (president de la Reserva Federal entre 1979 i 1987 o Roger Ferguson (vicepresident de l’ entitat entre 1997 i 2006). Finalment, el president també comptarà amb al confiança d’un vell amic i cap del seu nou gabinet, Rahm Emanuel, o el congresista David Bonior.
Un equip que òbivament no ha estat escollit a l’atzar. La fórmula del suposat èxit d’Obama ha estat rodejar-se de gent amb trajectoria política perquè davant el panorama que se li presenta millor “vell conegut que nou per conèixer”. D’això, es pot preveure que el canvi que clamava Obama durant la seva campanya es quedi en un tímid intent perquè la necessitat és la necessitat i la dificil situació econòmica del país ha fet escollir Obama.
A la vegada que Obama es veu obligat a acontentar a les diferents faccions del seu estimat partit i potser ha hagut de prendre una decisió que per ell mateix no hagués prés. Està clar que quasi totes les sensibilitats del partit demòcrata estan cobertes amb aquesta elecció: hi ha advocats, economistes, gent de centre, altres amb un marcat accent progressista com David Bonoir (es va oposar a l’Acord de Llibre omerç d’Amèrica del Nord, amb Canadà i Mèxic) i Robert Reich (defensor de la pujada del salari mínim, la llei de protecció de les pensions i impulsor per millorar la formació tecnològica dels treballadors nord-americans durant el govern de Clinton). I també recull diferents sensibilitats religioses: catòlics, jueus sobretot i minories ètniques com els llatins i els negres tot i que en menor mesura. Fins i tot el gran eqiup de Barack Obama compta a la seva fila amb alguna figura republicana: Richard Parsons. No es pot qüestionar la diversitat que ha escollir el president, però tanta diferència dins un sol partit ocasionarà segurament alguna o altra disputa política. Obama haurà de fer de mediador en més d’una ocasió durant la seva legislatura.
La decisió de comptar amb Hillary Clinton entre els seus assessors ha estat com a mínim polèmica i molt controvertida. La seva figura compta amb una gran onada de “fans” (té un gran suport a Nova York i al Partit Demòcrata), però també amb centenars de detractors oposats a la Guerra d’Irak (recordin que ella la va recolzar) i partidaris d’Obama a les primàries. Hi ha molta gent que diu acertadament que si haguessin volgut que al govern hi hagués Hillary haguessin votat des d’un principi per ella, cosa que no van fer. Per tant, un cop més Obama s’ha vist entre l’espasa i la paret, però han pogut més les seves àncies conciliadores i tot el que sap que li aportarà a nivell d’experiència i de contactes. Sempre es bo comptar amb algú de la família de l’ex-president Clinton. A més, la línia dura per la qual s’ha maxacat a Hillary li pot anar molt bé a Obama per acontentar i persuadir als més durs del bàndol demòcrata.
La decidió d’optar per aquest equip ha estat defensada per Obama públicament i ha dit que “perquè es produeixi el canvi és necessari tenir personalitats amb experiència contrastada” A més, ha decarat que “he reunit aquest equip perquè crec en les personalitats fortes, però seré jo qui decideixi en última instàcia la política a seguir i el responsable de la visió a aplicar”.
Obama ha assegurat que aquest nous aliats oferiran “un criteri just i una forma de pensar fresa quan de resolució d’una crisi econòmica es tracta. “ No podem perdre ni un minut, hem d’actuar agressivament”.
PRAGMATISME O DRETA?
Aquesta és la pregunta que bona part del món s’està fent en aquests moments. Un clar exemple d’aquesta confusió és la interesantíssima reflexió que fa un bloggista a la Web:
“¿Quién es el candidato que votó en favor del muro fronterizo, apoya el derecho a las armas de fuego, desea ampliar el apoyo federal a las iniciativas sociales religiosas, favorece la pena de muerte, advierte que la mayor amenaza al mundo es un Irán con armas nucleares, votó por financiar la guerra en Irak, aprueba el espionaje del gobierno a los ciudadanos y ha recibido enormes donaciones de Wall Street?
Si usted respondió John McCain, es correcto. Pero si dijo Barack Obama, la respuesta también sería la correcta.”
L’anomenat “pragmatisme polític” (o el que és el mateix actuar de forma pràctica segons el context actual) és molt, massa habitual en aquest país. Els candidats lluny de caure en radicalitzacions cap a un dels dos bàndols tendeixen a acostar-se al centre per guanyar adeptes i guanyar així les eleccions. Ara, després de guanyar-les aquests es decanten cap a un bàndol o un altre i ara per ara Obama corre el perill de decanatar-se massa cap a la dreta. Però tot pot deure’s a una altra estratègia política d’adquear-se a les cricumstàncies del moment. Obama és un gran estratega polític i també pragmàtic com es pot veure i com s’ha pogut veure ja anteriorment. Per posar-ne un exemple, només cal pensaren el suport que va donar a una reforma migratoria integral (el que defensava el mur de separació) amb un vot a favor al Senat el 29 de setembre del 2006 i un any i mig després en les primàries va rectificar la seva posició mostrant-se en contra del mur.
És evident que Obama com a polític ha donat diversos girs a la seva ideologia segons les circumstàncies del moment històric, però com segurament hagués fet qualsevol altre polític. Deixant enrere, velles disputes ara és hora que Obama justifiqui perquè ha escollit l’equip que ha escollit i que demostri als seus votants que han dut a terme l’elecció correcta. Segons declaracions d’Obama “la opció en aquesta elecció no és entre dretes i esquerres, tampoc és entre liberals i conservadors, és entre passat i futur”. Totalment d’acord amb la seva afirmació, però ara ell és el responsable de fer que el futur no sigui tan sols una continuació del que s’ha fet en el passat.
Aida Sinfreu
No hay comentarios:
Publicar un comentario