El guionista de Million Dollar Baby, Paul Haggis demostra en “Crash” i per segona vegada, les seves grans dots coma director. Aquesta producció de 2004, que en castellà apareix amb el títol de “Colisión” es presenta davant l’espectador com una història tremendament dura i emocionant.
Crash és una pel·lícula on s’entremesclen un seguit d’històries personals que al principi semblen no tenir res en comú, però que al final totes conflueixen, fent que l’espectador copsi el sentit final de la pel·lícula.
Haggins pren com a escenari la ciutat de Los Angeles on viuen tots i cadascun dels personatges i va narrant les històries personals de cada un, fent èmfasi en les pors personals i les esperances que els guien en el seu dia a dia. Els personatges passen per moments difícils, però tot i això el guió està ple de moments de sentiments, d’amor i, tot i les rancúnies personals, de perdó.
El fil conductor de la història: la tensió que es viu en tot moment i en instants en especial rellevància, cosa que no es podria haver aconseguit sense el magnífic treball dels actorassos que hi intervenen.
Cal remarcar el treball de Don Cheadle (també productor del film), Sandra Bulllock i Brendan Fraser. També el conegut Matt Dillon, que amb la seva interpretació sobresurt per sobre dels demès. I així seguint per un repartiment de luxe que sap trobar la fórmula per no deixar impassible l’espectador. T’arribes a creure tant als personatges, que és com si veiessis la seva pròpia vida.
Crash reflexa aquesta realitat de canviant percepció ètnica que és tan habitual als barris de bona part dels Estats Units (ja des de inicis dels segle XX), però en canvi, la percepció religiosa no hi és present. Les diferències ètniques apareixen perfectament delineades i marcades al llarg de tot el film. A Hollywood és del tot habitual que es tractin aquestes temes. Com diem aquí: és el pa de cada dia.
El racisme i els prejudicis són els indubtables protagonistes del dia a dia a una ciutat com és Los Angeles. Crims, baralles, atracaments, molts d’aquests episodis es viuen diàriament simplement per raó d’ètnia o de raça. I això és el que vol denunciar, en certa manera, Higgins. Per això, ganivets i pistoles són juntament amb els actors els altres acotrs de Crash, apareixent en quasi la totalitat de les escenes rodades.
La tensió va en augment al llarg del film i al final acaba produint-se un brutal xoc entre tots els personatges (d’aquí el nom del film: Crash). Els moments més desesperants són servits amb un silenci aterrador, només trencat per la força de les notes de la música de Mark Isham (magnífica).
La pel·lícula ensenya entre altres coses que malgrat que tots som diferents i que tenim vides totalment alienes les unes a les altres, l’interior, que és el que ens mou, és semblant sinó igual entre els éssers humans. Les persones ens movem pels mateixos sentiments, pels mateixos instints, amb més o menys intensitat, amb més o menys contenció moral, però en el fons pel mateix.
Perquè una pel·lícula sigui bona hi ha una sèrie d’elements que no hi poden faltar: bona interpretació, tensió al llarg de la pel·lícula i un argument que no et deixi indiferent, sinó que et dificulti la son la nit posterior a la pel·lícula.
Després de llegir aquesta crítica personal, suposo que deduïu que Crash els té i que no es pot demanar res més a l’hora de veure una pel·lícula.
La pel·lícula és terriblement dura i està plena de moments impactants, tan que és de les poques pel·lícules que m’ha fet saltar del seient i plorar alhora.
100% recomanable
No hay comentarios:
Publicar un comentario