INTERNET A L'ESCOLA

La XXII Setmana Monogràfica de l’Educació organitzada per la Fundació Santillana repassa a Madrid els reptes i les noves possibilitats que ofereixen les tecnologies en la millora de l’ensenyament. La Setmana Santillana va acabar divendres passat amb un balanç del tot positiu. Durant 5 dies experts i professionals es van concentrar a Madrid per debatre sobre els diferents nivells educatius que imperen a bona part d’ Europa i Amèrica.

“Els futurs professors de primària i secundària hauran de saber utilitzar les noves tecnologies i aplicar-les per ensenyar la seva assignatura als alumnes”. Aquesta ha estat una de les propostes més importants que s’han debatut durant la setmana.

Una de les conclusions a la qual es van adherir la majoria d’experts és la que fa referència a la potenciació de les noves tecnologies com a eines vitals per a millorar l’ensenyança dels més petits. Ordenadors amb accés a Internet, video-projectors, pissarres digitals són algunes de les eines digitals proposades per a contribuir a la consolidació dels coneixements a l’aula.

Alguns d’aquests suports ja es poden veure a les aules de països com Anglaterra o Espanya, però tot i la seva incorporació les formes d’ensenyar continuen sent del tot tradicionals. Introduir nous suports per a facilitar l’ensenyament de l’alumnat ha d’anar acompanyat de noves formes de comunicació entre alumnes i professors. S’han de buscar noves maneres d’ensenyar, de relacionar-se amb els alumnes.

“No té gaire sentit impulsar la incorporació de les noves tecnologies a l’educació escolar amb l’argument del seu protagonisme en la societat de la informació si es continua mantenint una organització del sistema educatiu que respon a unes necessitats i unes formes d’accés al coneixement que en bona mesura no són les pròpies de la societat de la informació”, concloïa el catedràtic de Psicologia Evolutiva i de l’ Educació de la Universitat de Barcelona, César Coll al final de la setmana.

Per altra banda, Coll matisava que els avenços per si sols no són “ni bons, ni dolents”. Així que tot despèn de l’ús que se’n faci. Són coneguts usos com els que va senyalar el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, Pere Marqués; la presentació projectada d’una determinada matèria, que prèviament ha estat consultada a la Xarxa i que posteriorment és posada en pràctica mitjançant una sèrie d’exercicis en format digital.

Si bé existeixen aquestes iniciatives que es duen a terme sobretot durant l’etapa universitària, cal una major implicació i un fort compromís dels centres de primària i secundària per contribuir a la implantació de les noves tecnologies a l’escola. Tot i que Internet comenci a substituir altres eines d’aprenentatge, el paper del docent no se’n veurà ressentit. Al contrari els docents tenen un paper molt important en aquest procés. De fet, el context de les noves tecnologies “reforça aquest paper central de l’educador”, va assegurar Hugo Raúl Martínez, responsable dels programes educatives de Microsoft a Xile i Bolívia.

Tot i que la implantació de la societat de la informació és bastant baixa ara per ara a l’escola, es perfila un nou panorama educatiu que es caracteritza per:

- La necessitat d’una actualització permanent dels coneixements al llarg de la vida d’un estudiant
- Per l’exigència de modificar els rols de professor-alumne. El professor ha de deixar de ser un simple orador que domina i imparteix els coneixements per convertir-se en un orientador, mentor i mediador del procés de l’ensenyament-aprenentatge.
- L’alumne també ha de deixar de ser un simple receptor del coneixement per convertir-se en un usuari intel·ligent i crític d’allò que ep en tot moment. Per això, ha de ser competent en matèria de noves tecnologies i començar-les a emprar com a eines per a millorar la seva rendibilitat d’acord amb allò que l’interessa i d’acord amb els seus objectius.

Tot això permet una educació amb cara i ulls, molt més personalitzada, una relació entre professor i alumne d’igual a igual molt més recíproca i dinàmica i el que és més important de tot, un procés d’aprenentatge global, de qualitat, que comportarà una major implicació dels alumnes, un major interès per part dels professors i una major satisfacció als pares.