La situació d’un país
“Sóc un frare dominic, si així volen definir-me”. Aquesta es convertia en la carta de presentació de Manolo Blanquer, un espanyol nascut a València i resident a Panamà des de fa 37 anys.
Blanquer, director executiu de Canal 5, una televisió generalista amb voluntat de reflexió, parla amb orgull i una certa nostàlgia del seu país d’acollida.
Panamà, amb una població de 3 milions d’habitants, compta amb un nivell de pobresa molt elevat. De fet, el 52% de la població viu en situació de pobresa i un 26% ho fa en situació encara pitjor. Blanquer descriu a la perfecció la situació d’un país que va viure fa uns anys una de les seves pitjor etapes de la història amb la invasió “Gringa” ara fa 18 anys.
La República de Panamà, ubicada entre Costa Rica i Colòmbia, el Mar Carib i l’ Oceà Pacífic, “va tocar realment fons durant aquella època”, assegura el director executiu. “Els gringos van provocar una de les majors crisis de la nostra història i això va provocar una ressaca moral increïble a tots els ciutadans panamenys”. A mesura que avança la seva versió de la història un es sorprèn de les barbaritats que es poden dur a terme durant una guerra. Ell parla de bombardeigs indiscriminats, de destruccions de barriades senceres als racons més humils de la ciutat, de saquejos brutals,... Un conjunt de situacions límit que deixen entreveure el rerefons de l’ésser humà, la seva altra cara quan el que està en joc és la mera supervivència. Però contràriament a molts altres, ell encara conserva intacte l’esperit de lluita, un esperit que un bon dia el va fer prendre una decisió que canviaria la seva vida o si més no li faria donaria un gir insospitat.
Construint un somni
El nostre protagonista vivia en aquells moments, juntament amb el seu poble, l’etapa més grisa de la seva història. Motiu pel qual va decidir aprofitar la seva experiència en l’àmbit de l’educació i la comunicació per encapçalar un projecte comunicatiu de reflexió general i de crítica enmig d’una odissea de censura i repressió. Allò que en principi semblava un somni, poc a poc va anar-se convertint en una realitat. Blanquer disposava ja d’una freqüència, en la qual emetia diàriament, amb una franja horària de pocs minuts (uns 3 o 4), un programa que alliçonava en termes de crítica reflectiva els seus compatriotes.
Però Blanquer encara no havia deixat de somiar. Poc després i amb la satisfacció que dóna dur un èxit a les espatlles, tenia la valentia de demanar al bisbat i als membres de les classe burgeses del país, la que acabaria sent la subvenció necessària per a l’adquisició d’un canal de televisió. En total, uns 30.000 dòlars li feien falta per aconseguir la freqüència i els equips tècnics necessaris. D’aquesta forma adquiria Canal 5, una televisió nacional que havia quedat destrossada durant la invasió. Així es constituïa l’any 1990, la Fundació per a l’ Educació a la Televisión (FETV). Una entitat autònoma que tenia com a objectiu principal impulsar la gent a reflexionar. “No volem pensar per, ni per a, sinó amb el teleespectador”, sentenciava Blanquer.
Un projecte amb cara i ulls
FETV es va definir des d’un principi com “una emissora amb caràcter, que pretenia crear una consciència crítica als ciutadans sobre els missatges explícits i implícits del govern,la societat de consum i les classes dominants”.
Estatut que es completava amb una missió clara que definia l’empresa:” Una televisió educativa d’ impacte que provoca canvis importants a la societat panamenya a través de la promoció dels valores i la cultura nacional. Des de la fe facilita la participació interactiva del televident.” Definició que explicava amb precisió les metes d’una empresa que es definia a si mateixa com una televisió alternativa real.
La seva visió s’erigia d’igual forma en els estatuts de l’empresa amb la voluntat d’educar, elevar la cultura dels panamenys i entretenir sanament, contribuint a formar un pensament crític a través de la informació, la orientació i el diàleg, convertint-se en la millor alternativa per a telespectadors i per particulars que comparteixin els mateixos punts de vista.”
El viatge cap a l’èxit
Tots els inicis són durs, però engegar un projecte de tal envergadura en un país com Panamà es convertia en tot un repte per l’equip de Blanquer. FETV va començar amb una programació de tan sols 4 hores diàries, però amb el temps va anar augmentant la seva producció. De fet, en tan sols 5 anys ja emetia a tota la Península i en zones on altres cadenes no podien fer-ho. 17 anys després de la seva constitució, el canal centra ara les seves produccions en la franja mes aviat nocturna i en una programació infantil.
Aquesta s’ha convertit en una eina clau del seu èxit. Cada vegada més joves s’interessen pel seu tipus d’entreteniment i mascotes com la que van crear per un dels programes s’han convertit en vertaders signes d’identitat dels més petits. Després de diverses proves pilot, l’equip directiu va descobrir que l’oferta que proporcionava agradava i cada vegada dóna més importància a un aspecte fonamental :la inelasticitat entre el seu públic i la seva producció.
Un pugna constant
Els primers anys van catapultar l’emissora cap a l’èxit absolut. Però els problemes econòmics de la cadena i un complot al qual es va veure sotmesa per part del govern han fet que la Televisió més pedagògica del país observi amb temor el seu futur.
Darrerament, l’equip s’ha vist obligat a dur a terme una reducció dràstica de la seva programació i ara només emet 9 de les 17 hores que emetia fins aleshores. Però Blanquer i el seu equip no es rendeixen. Pensen seguir lluitant fins al final, perquè la pugna quan té una causa noble no entén ni de derrotes ni de rendiments.
“Sóc un frare dominic, si així volen definir-me”. Aquesta es convertia en la carta de presentació de Manolo Blanquer, un espanyol nascut a València i resident a Panamà des de fa 37 anys.
Blanquer, director executiu de Canal 5, una televisió generalista amb voluntat de reflexió, parla amb orgull i una certa nostàlgia del seu país d’acollida.
Panamà, amb una població de 3 milions d’habitants, compta amb un nivell de pobresa molt elevat. De fet, el 52% de la població viu en situació de pobresa i un 26% ho fa en situació encara pitjor. Blanquer descriu a la perfecció la situació d’un país que va viure fa uns anys una de les seves pitjor etapes de la història amb la invasió “Gringa” ara fa 18 anys.
La República de Panamà, ubicada entre Costa Rica i Colòmbia, el Mar Carib i l’ Oceà Pacífic, “va tocar realment fons durant aquella època”, assegura el director executiu. “Els gringos van provocar una de les majors crisis de la nostra història i això va provocar una ressaca moral increïble a tots els ciutadans panamenys”. A mesura que avança la seva versió de la història un es sorprèn de les barbaritats que es poden dur a terme durant una guerra. Ell parla de bombardeigs indiscriminats, de destruccions de barriades senceres als racons més humils de la ciutat, de saquejos brutals,... Un conjunt de situacions límit que deixen entreveure el rerefons de l’ésser humà, la seva altra cara quan el que està en joc és la mera supervivència. Però contràriament a molts altres, ell encara conserva intacte l’esperit de lluita, un esperit que un bon dia el va fer prendre una decisió que canviaria la seva vida o si més no li faria donaria un gir insospitat.
Construint un somni
El nostre protagonista vivia en aquells moments, juntament amb el seu poble, l’etapa més grisa de la seva història. Motiu pel qual va decidir aprofitar la seva experiència en l’àmbit de l’educació i la comunicació per encapçalar un projecte comunicatiu de reflexió general i de crítica enmig d’una odissea de censura i repressió. Allò que en principi semblava un somni, poc a poc va anar-se convertint en una realitat. Blanquer disposava ja d’una freqüència, en la qual emetia diàriament, amb una franja horària de pocs minuts (uns 3 o 4), un programa que alliçonava en termes de crítica reflectiva els seus compatriotes.
Però Blanquer encara no havia deixat de somiar. Poc després i amb la satisfacció que dóna dur un èxit a les espatlles, tenia la valentia de demanar al bisbat i als membres de les classe burgeses del país, la que acabaria sent la subvenció necessària per a l’adquisició d’un canal de televisió. En total, uns 30.000 dòlars li feien falta per aconseguir la freqüència i els equips tècnics necessaris. D’aquesta forma adquiria Canal 5, una televisió nacional que havia quedat destrossada durant la invasió. Així es constituïa l’any 1990, la Fundació per a l’ Educació a la Televisión (FETV). Una entitat autònoma que tenia com a objectiu principal impulsar la gent a reflexionar. “No volem pensar per, ni per a, sinó amb el teleespectador”, sentenciava Blanquer.
Un projecte amb cara i ulls
FETV es va definir des d’un principi com “una emissora amb caràcter, que pretenia crear una consciència crítica als ciutadans sobre els missatges explícits i implícits del govern,la societat de consum i les classes dominants”.
Estatut que es completava amb una missió clara que definia l’empresa:” Una televisió educativa d’ impacte que provoca canvis importants a la societat panamenya a través de la promoció dels valores i la cultura nacional. Des de la fe facilita la participació interactiva del televident.” Definició que explicava amb precisió les metes d’una empresa que es definia a si mateixa com una televisió alternativa real.
La seva visió s’erigia d’igual forma en els estatuts de l’empresa amb la voluntat d’educar, elevar la cultura dels panamenys i entretenir sanament, contribuint a formar un pensament crític a través de la informació, la orientació i el diàleg, convertint-se en la millor alternativa per a telespectadors i per particulars que comparteixin els mateixos punts de vista.”
El viatge cap a l’èxit
Tots els inicis són durs, però engegar un projecte de tal envergadura en un país com Panamà es convertia en tot un repte per l’equip de Blanquer. FETV va començar amb una programació de tan sols 4 hores diàries, però amb el temps va anar augmentant la seva producció. De fet, en tan sols 5 anys ja emetia a tota la Península i en zones on altres cadenes no podien fer-ho. 17 anys després de la seva constitució, el canal centra ara les seves produccions en la franja mes aviat nocturna i en una programació infantil.
Aquesta s’ha convertit en una eina clau del seu èxit. Cada vegada més joves s’interessen pel seu tipus d’entreteniment i mascotes com la que van crear per un dels programes s’han convertit en vertaders signes d’identitat dels més petits. Després de diverses proves pilot, l’equip directiu va descobrir que l’oferta que proporcionava agradava i cada vegada dóna més importància a un aspecte fonamental :la inelasticitat entre el seu públic i la seva producció.
Un pugna constant
Els primers anys van catapultar l’emissora cap a l’èxit absolut. Però els problemes econòmics de la cadena i un complot al qual es va veure sotmesa per part del govern han fet que la Televisió més pedagògica del país observi amb temor el seu futur.
Darrerament, l’equip s’ha vist obligat a dur a terme una reducció dràstica de la seva programació i ara només emet 9 de les 17 hores que emetia fins aleshores. Però Blanquer i el seu equip no es rendeixen. Pensen seguir lluitant fins al final, perquè la pugna quan té una causa noble no entén ni de derrotes ni de rendiments.
No hay comentarios:
Publicar un comentario